Es repeteix que «qui educa és tota la tribu». Aquest proverbi massai l'ha difós insistentment per aquí en José Antonio Marina. Ara bé, de fet, hem anat transferint l'educació a unes «institucions professionalitzades» que paguem entre tots. La família encara hi té molt a dir però, ara mateix, la societat demana a uns professionals que ens eduquin els fills. Preguntar a un nen sobre el seu progrés vol dir demanar-li: com et va a escola? I freqüentment se'ns respon dient-nos les notes que treu, quina relació té amb els companys, si fa els deures quan toca, quins «profes» són més «guais», etc.

Com podria augmentar la valoració de la feina que es fa als nostres centres educatius? Força persones que visiten un museu o una exposició gratuïta s'hi estan poca estona, parlen una mica alt i, a vegades, només s'hi passegen. En canvi, en el cas que la visita sigui de pagament, amb facilitat s'hi descobreix una actitud activa, intensa i interessada. Fa poc vaig ser al British Museum, a Londres. És gratis: «The British Museum is free to all visitors», diuen. Ara bé, per veure algunes mostres temporals cal pagar: l'exposició The first emperor –la dels guerrers de terracota– costa 12 esterlines. Al British hi ha obres úniques al món (egípcies, gregues, etc.) però vet aquí que molts visitants es deixen la pell per entrar a les «zones de pagament», com si el valor augmentés pel que costa. És una reacció psicològica estranya: com si saber què val una cosa n'augmentés la importància. I si apliquéssim aquesta experiència psicològica a l'ensenyament? L'educació obligatòria és un servei gratuït, que l'Estat regala fins als 16 anys. Es finança tot (edificis, docents, material, manteniment...) amb els diners que l'Estat recull dels ciutadans. Poca gent sap el que això costa: quin preu té que un nen vagi un dia a classe? Ho paguem, però sembla «gratis», com l'aire que respirem. No sé si invertim prou diners en educació, però la quantitat global és grossa (es fa pública anualment).

Ens passa a tots