Les diferències no poden ser mai motiu de menyspreu, per més subtil que pugui ser. Tampoc no suposen, per definició, cap mena de superioritat.

Ha comptat quants temples catòlics, romànics o gòtics, s'han bastit damunt d'una mesquita? Ha pensat, senyora Marta, que alguns d'aquests a qui no agraden els «nostres menjars» són descendents llunyans d'aquells que el rei En Jaume va acabar d'escombrar, per la força i en nom del Déu Cristià? Els van foragitar d'aquesta terra que s'estimaven tant com vostè i molts ens l'estimem avui. Ah, i tenien unes dietes alimentàries que llavors eren autòctones del «nostre país».

Cert que ells també van fer cap rere un cabdill brandant l'espasa, en nom d'un altre déu. La diferència, senyora Marta, és que els que tornen avui no branden l'espasa... la gana! No són cabdills ni emirs, són persones pobres de butxaca. Quan ve algun VIP islàmic, d'aquests que tenen els dòlars a dojo, els VIP catalans o no tenen tota la cura perquè els exquisits menjars que els ofereixen siguin sense porc. Ah xiquets, la pela és la pela! O no?

Senyora Marta, vostè convindrà amb mi que és difícil, que costa molt, i que potser és impossible que els que mai han passat cap mena de privació material, els que amb el seu esforç i el dels altres han fet «el cim», puguin entendre que els pobres de butxaca també tenen sentiments.

Penso, si no m'erro, que la terra i les pàtries no són propietat de cap raça, de cap grup social, polític o religiós. Avui hi són i demà Déu dirà...

Vol jugar? Li faig una aposta: qui dels dos, vostè o un servidor, té la sang més catalana? Quantes generacions de catalans i catalanes, il·lustres o de la gleva, la contemplen a vostè o a un servidor? Qui guanyi pagarà un dinar. Si guanya vostè, sense porc... Si guanya un servidor, un bon plat de cuscús.