Si el rei Jaume I hagués aixecat el cap ahir de la tomba mentre els seus hereus li feien una ofrena floral, segurament hauria tingut un bon disgust de veure com un dels seus quatre fills, el País Valencià, el menyspreava, en considerar el seu president d'ara, Francisco Camps, que tenia coses millors a fer, i delegava la representació en una consellera de Cultura, Trinitat Miró, de qui ni tan sols vam sentir la veu. Ni en els parlaments oficials –no tenia rang de presidenta, tot i que això en el fons tant li feia– ni després amb els periodistes que volíem saber què pensava de l'acte. «És que ara ja han beneït la taula, si us espereu potser entre plat i plat trobem un forat», esquivava el cap de premsa. En castellà, és clar (o potser era valenciano?). Evidentment, no ens vam esperar, però no va caldre que parlés, perquè com diuen els que manen a València, a buen entendedor pocas palabras bastan. Allà van pel seu compte, i sí, enguany celebren l'efemèride «focalitzant-la en la identitat del regne de València, i no en altres territoris», segons el mateix cap de premsa. De fet, recordava, també celebraran els 550 anys de la mort d'Alfons el Magnànim, i no sé quin aniversari més de Calixt III (?). En fi...

Així, ho van tenir fàcil, els presidents socialistes de Catalunya, Aragó –va alternar el castellà amb el seu català nadiu– i les Illes, i fins i tot el pare abat, per apropiar-se sense manies la figura de Jaume I com a model de «diàleg i respecte» per la personalitat d'aquests territoris en el marc d'un «projecte compartit». Només els va faltar dir que el bon rei era un avantpassat del ZP...

Ben mirat, potser ahir no s'hi hauria trobat tan incòmode, en Camps, perquè, tret d'alguna al·lusió a la «llengua comuna», ningú no va ni esmentar els Països Catalans –quatre gats amb estelades es van manifestar fora, en silenci, això sí– mentre que «Espanya» sortia en tots els discursos. Si fins i tot van convidar-hi generals de l'exèrcit! I és que ja se sap que, com en tot, la història també depèn del color del cristall amb què es mira. Per cert, en el dinar amb els monjos (aquell del qual no podia sortir la consellera), el segon plat era presa ibèrica . I al final, cafè. Per a tothom, és clar.