Des de les pluges de la tardor del 2005 patim una intensa sequera. En alguns sectors, com és el cap de Creus, s'han registrat precipitacions similars a les de zones semidesèrtiques de la Península, vora 250 mm/any. Especialment aquest 2007 hem patit una situació anòmala: el darrer trimestre del 2007 no ha plogut. Per tant, els embassaments gironins estan al mínim, per sota del 25%. Amb una previsió de sequera primaveral que hauria d'haver provocat abans la presa de decisions més dràstiques, quant a l'abastament i a les mesures d'estalvi.

Tot i això, encara és més excepcional la magnitud del transvasament que afecta el Ter i que agreuja la situació fins al límit. Res no ens fa pensar que el que estem parlant pugui millorar, atès que les sequeres intenses tendiran a ser cada cop més freqüents.

El Ter té la peculiaritat d'una llei que el regula (la Llei 15/1959), un fet que hauria de ser positiu. Succeeix, però, que sistemàticament aquesta llei s'incompleix, ni tampoc es respecta el pla sectorial de cabals de manteniment del 2006. Direm, per exemple, i ho conec molt bé, que durant el mes de gener han circulat menys de 2m³/s pel riu Ter al seu pas pel pont de Torroella de Montgrí (un dels punts d'aforament) quan hi haurien de circular 5,50 m³/s. A més, aquest incompliment és flagrant: el 2006 es va patir el 70% dels dies; el 2007, el 65%, i el 2008 anem pel mateix camí.

Actualment s'està transvasant el 80% del cabal del Ter cap a la xarxa d'ATLL (Aigües Ter Llobregat), mentre que riu avall, a partir del Pasteral, resta al riu el 20%. La magnitud del que capta ATLL és tan gran que impedeix el regadiu, deixa el riu sense cabal ecològic i fa que gairebé no arribi al mar a la Gola del Ter. L'eixuga sense contemplacions.

En el fons, del que estem parlant és d'una qüestió de desequilibri territorial: la xarxa d'ATLL abasta 4,5 milions de catalans, per tant no només Barcelona, sinó més de mig país! Que la part més poblada de Catalunya depengui primordialment d'un riu que ja té prou problemes és del tot imprudent. I així veiem que enguany a corre-cuita es plantegen opcions improvisades (vaixells, dessaladores, recuperació de captacions i pous, estalvi...).

Cal anar més enllà. Al mateix temps que es busquen alternatives que permetin compartir l'esforç de subministrament d'aigua a l'àrea urbana de Barcelona, també cal fer complir la llei i prioritzar els usos interns de la conca (el consum humà, el reg agrícola, el turisme, la funció ecològica...). És necessari replantejar el model actual, amb una política coherent de gestió sostenible que respecti la unitat de cada conca hidrogràfica. Amb una gestió efectiva en la reutilització de l'aigua plujana. Amb una aplicació rigorosa dels criteris de disponibilitat d'aigua en els planejaments urbanístics. Amb mesures complementàries de permeabilització biològica dels rius i de restauració de les seves vegetacions de ribera.

Per a la restitució progressiva del cabal del Ter cal marcar un horitzó raonable –més enllà de l'habitual esquema electoral de legislatura– que molt bé pot ser el que marca la directiva marc de l'aigua, en virtut de la qual l'any 2015 tots els rius hauran d'haver assolit un bon estat ecològic. La resolució d'aquesta complexa problemàtica no tan sols depèn de l'ACA (Agència Catalana de l'Aigua). Resulta imprescindible una acció conjunta del govern de la Generalitat de Catalunya (Medi Ambient, Agricultura, Política Territorial, Innovació, Turisme...) i de la resta d'administracions. Que també impliqui els agents socials i econòmics (usuaris, regants, indústries, establiments turístics...). En conclusió, cal, doncs, des d'avui, una coresponsabilització de primer ordre, sense la qual mai solucionarem aquesta problemàtica.

Perquè el riu Ter és molt més que un curs d'aigua. El Ter, fins avui, i més enllà de l'aigua, ens ha portat progrés econòmic, ha vertebrat el territori, ha dibuixat el paisatge... ens ha donat vida! I ho ha de continuar fent.