El barri del Poblenou, o el Poblenou, a seques, és molt més que una divisió geogràfica al plànol de Barcelona. És una identitat, una manera de ser i de viure. Qui hi ha nascut i viscut comparteix amb els seus veïns històries, racons, maneres de fer i de ser. Fins i tot olors –com ara les coques d'anís– que els són propis i únics. En un món globalitzat, on es fa difícil mantenir el cordó umbilical que ens uneix als orígens, tota estratègia per conservar viu el record és encertada.

I aquesta és una de les missions que té el llibre La moneda del malfat, d'Àfrica Ragel, presentat aquesta setmana en societat. L'obra persegueix, entre altres objectius, fer conèixer al lector aquesta identitat pròpia, aquests records compartits i també el dolor de veure que aquell barri que va ser tan privat es desfà en mil bocins sobre els quals es construeixen immensos gratacels. El que és d'allà de tota la vida reconeixerà en el llibre molts sentiments, i el que no és d'allà hi descobrirà una ànima col·lectiva que no esperava trobar la primera vegada que va trepitjar la Rambla del Poblenou.

Ragel és poblenovina de naixement. Hi ha crescut i ha viscut prou anys per parlar amb propietat d'aquest «ser» tan específic. I el fet d'haver estat fora durant un temps, i de tenir amics que se'n van anar per tornar al cap d'uns anys buscant, com ella, la referència dels orígens, li ha permès dibuixar les històries dels quatre protagonistes, que s'entrelliguen i que, a través de la vida de cadascun d'ells, donen a conèixer misèries i satisfaccions que sonaran familiars a molts veïns del barri.

Però cal aclarir que, al mateix temps, les històries presentades al llibre són universals, ja que recullen les millors narracions d'amor, d'odi, de resignació i ràbia: del pes del passat en els actes de l'avui i de l'enyor pels temps adolescents en què tot era més fàcil, i durant els quals, d'alguna manera, es decideix una gran part de la vida de cadascú.

La novel·la va precedida d'un pròleg en què, mitjançant fotografies i petites explicacions, es van presentant tots els escenaris en què transcorren les vivències dels protagonistes. El passeig proposat no és solament un circuit pels episodis novel·lats, és molt més, ja que recull, en totes les seves parades, una part del que era i és encara l'essència del Poblenou. Aquella essència que, segons Ragel, es va començar a diluir amb els Jocs Olímpics, va quedar abduïda pel Fòrum i es troba en estat de letargia a causa, sobretot, del poder omnipresent del projecte 22@.

L'autora no oculta el seu rebuig a aquesta nova pell que s'està donant al barri: «Escriure és una altra manera de cridar i protestar pel que no t'agrada», assegura. I hi afegeix que el que no li agrada és que els carrers que eren petits i tenien pisos còmodes abans, siguin ara grans avingudes en què es construeixen pisos mínims als quals els veïns no poden aspirar per l'alt preu que se'n demana: «La gent d'aquí ja no pot viure aquí», sentencia Rangel.

Aquesta és una de les moltes sensacions que viuen els quatre protagonistes: la de la pèrdua de la identitat, representada pels edificis vells que s'enderroquen, i que es presenta al lector amb tota la seva cruesa. I en exposar aquesta sensació, Ragel, ara convertida també en directora de teatre al barri, pretén acomplir una altra de les missions que volia donar al llibre: fer despertar als que contemplen els canvis amb resignació i convidar-los a unir-se a les estratègies que. com la novel·la, defensen la vigència d'una identitat pròpia.