J fa dies, de fet, anys, que hi ha una cosa que va molt malament i molt poques persones ho volen, o ho poden, veure. I això que va molt malament és la «universitat», aquell lloc on, fent servir les paraules dels teòrics del Departament d'Educació, s'hi troba l'«excel·lència» en el «coneixement». Fa dies que es poden anar llegint breus i notícies curtes, fins i tot algun article, sobre professors excel·lents que llencen la tovallola, en forma de prejubilació, catedràtics que es troben en el millor moment del seu saber, però que en canvi veuen suprimides les seves assignatures o es veuen arraconats per plans d'estudi mercantilistes, homogeneïtzadors, tecnocràtics, que només contemplen l'espai universitari com un lloc de codificació de futurs treballadors qualificats, on fins i tot les empreses hi tenen mà, per decidir l'oferta educativa i investigadora.

És, evidentment, en el camp de les humanitats on aquesta situació és més sagnant. L'anunci que a la Universitat de Barcelona es suprimiria la teoria literària i la literatura comparada, cosa que ha portat a plegar un il·lustre catedràtic, ens deixa, als que coneixem aquest món, com si ens diguessin que ens han d'arrencar els braços i les cames. Quan el fill del poeta Jorge Guillén, de la generació del 1927, Claudio Guillén, jubilat de Harvard, va aterrar a l'Autònoma de Barcelona, cap allà el 1984, ja es va posar les mans al cap de veure el poquíssim cas que li feien, i el nul futur que donaven a la seva proposta d'estudis literaris comparatistes. I això que ell era, com es diu ara, «una autoritat autènticament mundial». El doctor Jordi Llovet ja va denunciar en un article a la revista del Col·legi de Llicenciats, farà un parell d'anys, la nul·la voluntat de les autoritats acadèmiques (i de bona part dels estudiants) per preservar uns estudis de treball lent i rigorós, com els filològics i humanístics en general. La consideració del «coneixement» ha passat, en un parell de generacions, de tenir una base filològica a tenir una base tècnica (no pas científica, els quals en bona part també pateixen aquest problema). L'aparició del que en podríem dir la «societat tecnocràtica» en el context de la «societat mercantil», no té cap interès en el «coneixement humà» perquè és un coneixement que no resol problemes, diuen, i només en genera (pensar, com sap bé la saviesa popular, fa tonto), i del que es tracta és d'un coneixement àgil, en diuen; diversificat, en diuen; dinàmic, en diuen; pràctic, en diuen, amb la qual cosa volen dir que no ens cal un coneixement de veritat, sinó només un en aparença, del moment, i que es pot canviar com es canvia una peça del cotxe. De fet, asseguren els teòlegs del nou sistema universitari, s'ha d'estar en formació permanent, perquè tot canvia, i els oficis no són per sempre, i que cal adaptar-se, fer nous estudis, fer, sobretot, molts màsters, i estar al dia, girant la teva vida professional cap on calgui i quan calgui.

És a dir, tota aquesta gent, alguns autotitulats lliberals, pretenen enterrar per sempre la identitat humana, la memòria, el valor del llenguatge, la història, l'autèntic procés d'excel·lència de cada individu, que és una cosa que només es fa amb anys, i anys, i anys. Creuen, la majoria, que tenint la màquina al costat, la tecnologia que ho fa tot fàcil, ja tenim la major part del saber fet. Fan com alguns alumnes que lliuren un text ple d'errors, i en culpen el corrector del seu ordinador. A aquest papanatisme i analfabetisme és on estem arribant gràcies a la «societat tecnocràtica». Fins i tot la majoria ja no té cap sentit del «deure» envers un mateix i envers als altres. Tot són drets, ja no hi ha deures.

I és que en el fons de tot això hi ha un problema més profund, gairebé abismal, que ve a ser, dit molt breument, que tot aquest coneixement humanístic, d'allò que vam ser, som i serem els humans, les persones, cada individu, cada psique, resulta ser un coneixement inútil, absurd, ineficaç, i que, efectivament, porta molts més problemes que no pas en resol. O sigui que el sistema educatiu, no només la universitat, sinó també la primària i la secundària, està reaccionant intuïtivament de manera intel·ligent, és a dir, negligint la possibilitat de voler saber de veritat, per així poder sobreviure, ja que el saber més vertader és anihilador, i ens porta al no-res.

Per tant, tots aquests saberuts, catedràtics que s'han cremat la vista llegint i pensant, resulten no només inservibles, sinó fins i tot molestos. Quan ells parlen, a tots les orelles ens fan mal, perquè parlen bé i ens diuen el que hi ha. Dic jo, per tant, que tot aquest saber antic, reflexiu, el dels poetes i els filòsofs, el de l'art, la música, etc., és un saber que ha de sortir, el fan fora, de la universitat, i caldrà organitzar-se a l'aire lliure, a la intempèrie, sota els nous pòrtics de la gent que vulgui restar oberta, i respirar fora de les àrees comercials, i enfrontar-se a l'autèntic mal de la nostra civilització. Perquè posant el cap sota l'ala, com sempre, l'únic que pot passar és que els bàrbars ens aniquilin. I escoltant en alguna tertúlia radiofònica alguna al·locució d'algun d'aquests «liberals», hom té la sensació que els bàrbars ja han arribat, amic Kavafis.