El desembre del 2006 va acabar el termini de quinze anys de què disposaven els ajuntaments per executar els plans especials d'actuació de supressió de barreres arquitectòniques a les vies públiques, els parcs i els espais d'ús públic. Unes reformes que, segons Mifas, «resultaven imprescindibles perquè les persones amb mobilitat reduïda poguessin fer actes tan bàsics com sortir al carrer o fer ús d'un establiment». En concret, la disposició addicional tercera de la llei diu que, dos anys després d'haver entrat en vigor, és a dir, el novembre del 1993, els ens locals ja havien d'haver redactat els plans d'actuació, els quals havien de ser revisats cada cinc anys i executats en un termini màxim de quinze.

La realitat, però, és que disset anys després de l'entrada en vigor de la llei, molts municipis gironins, a excepció de la ciutat de Girona, la més avançada en la matèria, són a les beceroles. I trobem tota mena de situacions: des d'ajuntaments que no tenen cap pla especial i que únicament tenen en compte la llei quan fan obra nova; ajuntaments que, tot i que no tenen un pla, cada any fan obres d'adaptació en conveni amb altres institucions i també hi ha consistoris que tot just ara han aprovat un pla de mobilitat i que es posen a treballar en aquest sentit. I tot i que, de manera puntual, encara hi ha casos d'equipaments o instal·lacions públiques de nova construcció que presenten problemes d'accessibilitat.

El govern català tampoc no ha complert amb el que preveia la llei sobre la creació d'un fons destinat a subvencionar els ajuntaments en el desenvolupament dels plans especials i la posada en marxa d'un pla de control sobre la supressió de barreres.