Fa uns dies, en un programa de ràdio, em preguntaven quina era la posició d'Esquerra Independentista amb vista al proper congrés nacional d'ERC. Convençut, vaig respondre que la nostra voluntat és la de definir un nou projecte polític que aconsegueixi tornar a fer connectar ERC amb l'independentisme que s'expandeix com una taca d'oli al nostre país.

El periodista, inquiet per l'absència de titular que la resposta li oferia, insistia: «Però tu a quin càrrec et presentaràs?» Jo m'hi tornava: «La prioritat és definir un projecte d'il·lusió i de credibilitat, i després la militància ja sabrà escollir les persones més ben preparades per desenvolupar-lo.» Finalment, em va deixar anar molest: «Vostè sembla aquell antic dirigent de l'esquerra parlant només de programa, programa, programa!» Llavors vaig reblar seriós: «Parlant de programa, aquest dirigent va obtenir els millors resultats de la història per a la seva formació, i ara el que necessita Esquerra és construir nou programa polític.»

Així doncs, el debat congressual d'Esquerra no es pot centrar en un debat personalista només per redistribuir els càrrecs orgànics i les candidatures a les eleccions al Parlament. Això només aconseguiria agreujar, encara més, la desconnexió d'Esquerra respecte a una bona part del seu electorat. El que cal és que siguem capaços de vertebrar un projecte nou, d'il·lusió, de renovació i de credibilitat.

L'anàlisi dels resultats ens permet veure amb claredat que no és cert que ERC hagi estat víctima d'un vot útil significatiu cap al socialisme (que només ha guanyat 80.000 vots). El que ha passat és que la majoria dels 350.000 electors que ha perdut Esquerra han optat per no continuar donant suport a la successió de missatges contradictoris que sovint es verbalitzen, la manca d'ambició del govern d'entesa i la inexistència d'un full de ruta clar, definit i creïble cap a la independència, i s'han abstingut.

L'expansió del projecte independentista d'Esquerra Republicana de Catalunya vindrà de situar el partit en unes noves coordenades que substitueixin bona part de les velles estratègies del catalanisme que han abocat la ciutadania a la frustració i a la dimissió de la política. Volem i calen canvis, i, el primer, d'objectius: després de 30 anys desenvolupant estatuts retallats amb l'estratègia del de mica en mica s'omple la pica, que ens ha condemnat a un espoli de 3.000 euros per català i any i que Catalunya hagi retrocedit de la primera a la novena posició de les comunitats en renda familiar (rere Melilla), és urgent posar proa cap a la difusió d'un nou objectiu nacional; la convocatòria d'un referèndum d'independència. Sobretot, ara que ja s'ha demostrat esgotat l'autonomisme i s'ha evidenciat l'utopia federalista.

El segon canvi ha de ser en la política d'aliances futura, perquè després de 30 anys de pactes que han dividit el catalanisme i que no han aconseguit desenvolupar ni polítiques nacionals ambicioses, ni polítiques socials remarcables per la manca de finançament i de sobirania, és imprescindible que el pròxim govern, el 2010, sigui fruit d'un pacte democràtic, entre totes les forces polítiques catalanistes que ho vulguin, i que es comprometi a defensar, plantant cara a Madrid, la voluntat del poble de Catalunya en matèries com ara el concert econòmic, el dret a convocar referèndums, la gestió de les infraestructures o la política lingüística per acollir i integrar els nous immigrants.

Tot plegat necessitarà, a més, un tercer canvi: un nou model de partit obert, democràtic, participatiu i amb nous referents, que permeti l'entrada de tramuntana fresca a una política catalana en vies d'extinció. El proper mes de juny tota la militància d'Esquerra tindrem el dret de decidir-ho.