El desenvolupament sostenible ha acabat convertint-se en un concepte manipulat pel neoliberalisme i la socialdemocràcia. S'ha utilitzat com a reclam publicitari i mercantilista per intentar fer creure a la població que es pot continuar incrementant el PIB (3,7% de creixement anual d'Espanya en els darrers deu anys; superior al dels Estats Units!) i augmentant el consum energètic tot disminuint l'impacte sobre l'entorn. El desembre del 2007 la factura energètica de l'Estat va suposar 3.500 milions d'euros, el 50% més que l'any anterior. Aquest creixement tan espectacular ha comportat, però, que les emissions de gasos que provoquen el canvi climàtic hagin augmentat en més d'un 10% durant aquesta dècada.

Els entropistes, continuadors de l'escola del malaurat bioeconomista romanès Nicholas Georgescu-Roegen, consideren que el desenvolupament sostenible ha servit per convertir la crisi ecològica en un nou i lucratiu negoci per als antics contaminadors, especialment per als monopolis elèctrics i energètics i per a les entitats financeres i caixes que hi participen. La compra i venda de drets a contaminar ha esdevingut un dels negocis més lucratius a les borses internacionals. El concepte de desenvolupament sostenible –«una bonica cançó de bressol», segons Georgescu-Roegen– va apartar del camí l'ecodesenvolupament, que vinculava el model productiu a les lleis de termodinàmica i als principis de l'equilibri de la biosfera. Va ser el mateix excap de la diplomàcia nord-americana, Henry Kissinger, que va actuar de lobbista sobre els dirigents del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (PNUMA) perquè s'imposés el sustainable development. Maurice Strong, impulsor de la cimera de Rio, i Stephan Schmidheiny, fundador del Business Council for Sustainable Development, que hi contribuirien a escala mundial de manera decisiva. Intel·lectuals i ambientalistes vinculats a les institucions financeres com el Banc Mundial acabarien de rematar la feina. D'aquesta manera el desenvolupament sostenible es convertiria en el fals paradigma dels anys 90, creant il·lusions i esperances per a molts sectors socials i alternatius. Després vindrien les agendes 21, els consells de sostenibilitat... i les decepcions.

Quinze anys després de Rio el malversament energètic dels recursos fòssils s'ha incrementat en tots els països industrialitzats. La capacitat de càrrega del planeta (és a dir, d'assimilar la contaminació que provoquem els humans) s'ha superat en més d'un 120%. Fins i tot el desplegament de les energies renovables, especialment solar i eòlica, no pot aturar la degradació a causa del centralisme energètic provocat pel parc nuclear i el consumisme que aquest comporta. A Catalunya la «petjada ecològica» ha augmentat sensiblement a mesura que les infraestructures viàries, energètiques i urbanístiques continuen menjant-se terres fèrtils. Perquè el territori pogués assimilar aquesta degradació, mantenint l'actual nivell de vida, es requeririen quasi set Catalunyes! Les institucions, però, continuen afavorint una política energètica d'oferta en lloc d'actuar sobre la demanda. Amb aquesta perversa dinàmica mai es podrà lluitar coherentment contra el canvi climàtic.

Les energies renovables que proposem els ecologistes (no s'ha confondre amb els ambientalistes i «verds» que actuen des dels partits polítics favorables a l'economia productiva tradicional) només tenen sentit en el marc d'una política energètica descentralitzada, basada en l'eficiència i el decreixement. Podríem tornar als nivells de consum dels anys 60 mantenint la qualitat de vida actual? Els entropistes així ho creuen. Precisament per discutir i analitzar les estratègies d'introducció del decreixement a Catalunya hem organitzat una trobada a l'abadia de Sant Miquel de Cuixà el 18, 19 i 20 d'abril (vegeu el programa a les web www.unasolaterra.org i www.decreixement.net).

L'objectiu de la Convenció Catalana del Canvi Climàtic proposa la reducció de 5,33 milions de tones de CO2 del 2008 al 2012. Repte ambiciós a què donem suport però caldrà posar-hi energies per fer-lo realitat amb mesures coherents. Cinc mil tones s'hauran de reduir en el transport per carretera, un sector que no deixa de créixer incontroladament i que les institucions incentiven amb més i més infraestructures.