dimecres, 12 de març de 2008
> De la feina a casa
la galeria
JOAN DOMÈNECH MONER.
Ja tenim guanyador a les eleccions estatals, després dels debats televisius entre els líders dels dos partits majoritaris que només van posar de manifest el paper de menjacatalans de Rajoy que, evidentment, va afavorir els socialistes. De dos poc fiables, molts han triat el menys agressiu. Però subsisteix la sensació que l'un i l'altre –si els escons de CiU o els del PSC no poden influir-hi– s'entendran quan calgui a l'hora de pactar tot allò que pugui anorrear Catalunya. A partir d'aquesta visió em ve a la memòria la frase que el meu pare em repetia, arran de la llar de foc, quan jo era petit i m'explicava les peripècies de la Guerra Civil. Havia fet la guerra per obligació al bàndol republicà, estigué a la batalla de l'Ebre, a la retirada va anar a parar al camp de concentració d'Argelers i d'allà, com que volia tornar a casa, passà a la zona nacional per Irun i Sant Sebastià. Amb vaixell fou portat fins a Sevilla, on dos capitans el van interrogar sobre quins eren els seus ideals. «Del trabajo a casa y de casa al trabajo», va respondre ell. «Hombre», va contestar un dels militars «si todos pensaran así, vaya patriotas tendríamos». L'altre capità va interrompre: «Sí, pero tampoco habría guerras.» De petit, la frase m'impactava. De jove, li vaig criticar. Ara, de gran i davant del que ens toca patir, torno a pensar que no anava tan desencaminat. És trist que les actituds espanyolistes només afavoreixin això: la indiferència o, a l'altre extrem, el terrorisme. I no ho volen entendre.
|
