No és infreqüent en converses privades amb responsables municipals sentir

que es lamenten dels problemes amb les empreses contractades per les administracions locals. Tasques de manteniment, recollida d'escombraries o seguretat, abans realitzades per funcionaris municipals, han passat a ser externalitzades a mans d'empreses que subcontracten maquinària i treballadors i, en una espiral de difícil control, acaben deteriorant el servei que es presta i es disparen els pressupostos inicials sense assumpció de responsabilitats per reiterats incompliments. Molts regidors de poble, que a partir de les indicacions dels respectius partits –amb un perfil creixent de gestoria– havien quedat enlluernats per les possibilitats de noves fórmules de gestió privada, ara se senten segrestats per una mena de màfies insaciables que sovint contravenen impunement contractes subscrits. Els havien explicat que recórrer a funcionaris municipals implicava despeses i maldecaps, mentre que la nova enginyeria contractual aportava la flexibilitat necessària per a una «administració moderna».

El pitjor de la teologia neoliberal és que el seu món ideal esdevé contes de fades només útils per seduir administradors incauts. La realitat és menys galdosa. Alguns ajuntaments, en adonar-se que el servei no es desenvolupa correctament, s'han trobat que les empreses concessionàries esdevenien carcasses buides on no hi ha contractats escombriaires o vigilants, sinó un exèrcit d'advocats disposats a tombar tota iniciativa legal protagonitzada per modestos alcaldes. Clàusules abusives o manca de competència efectiva en els concursos fan enyorar l'època en què als funcionaris municipals se'ls podia sancionar si no complien, o es podien contractar més treballadors en cas necessari. Per descomptat, el vell sistema resultava força més econòmic.

Des de la dècada dels seixanta, els sectors més conservadors del capitalisme nord-americà, tal com recorda en un recent estudi Gregorio Luri, finançaven laboratoris d'idees que difonien i elaboraven iniciatives en la direcció de provocar una involució en l'ordre econòmic mundial. Amb donacions generoses i gran capacitat d'influència, els think tanks van impulsar creences sense fonament pràctic, convertides en teoria econòmica, que consideraven «modernes» i «dinàmiques» les tècniques de gestió indirecta, la subcontractació o l'externalització. Explicaven que això permetia reduir despeses. El que no deien és que aquest conjunt d'iniciatives, aplicades en el sector públic, servia essencialment per reduir la càrrega fiscal directa –fet especialment beneficiós per a unes grans fortunes hostils a la progressivitat impositiva– i obria noves possibilitats de negoci en espais fins al moment reservats, per la seva importància social o estratègica, a l'Estat.

Al llarg dels darrers anys, aquesta ideologia, disfressada de ciència econòmica, hegemonitza unes escoles de negocis tan influents en l'actualitat com els teòlegs escolàstics a l'edat mitjana, de manera que presenten supòsits indemostrables amb fets objectius. Les polítiques globals, entestades a substituir la imposició directa i progressiva pels impostos indirectes que perjudiquen les classes mitjanes –el cèntim sanitari o fórmules de copagament–, han apostat per col·lapsar a consciència determinats serveis públics a partir d'una desinversió sistemàtica, palesada en el moment de l'arribada massiva d'immigració. Això és el que s'ha esdevingut a la sanitat o l'ensenyament, i ha permès, doncs, poder engegar polítiques de provisió de serveis híbrids públic-privat que permet a capitals particulars fer de l'Estat el seu caixer automàtic –a còpia de concerts–, mentre que pràcticament s'empeny els sectors mitjans a acudir a uns serveis d'igual o pitjor qualitat, tot i que amb «dret d'admissió», i finalitats de negoci que desvirtuen el sentit de servei públic. A tall d'exemple, no és difícil trobar casos en què malalts provinents de la Seguretat Social han estat internats en fundacions privades dins hospitals públics, innecessàriament tot un cap de setmana, per cobrar els serveis hotelers a una administració, que no només ha de cobrir el cost de l'operació, sinó també el benefici empresarial.

L'externalització, la privatització, implica pagar dues vegades; es finança el servei efectivament prestat per algú sovint mal pagat i en precari, i alhora el guany empresarial de qui s'erigeix en intermediari privilegiat. Implica consolidar una casta parasitària en el conjunt dels serveis públics, la funció dels quals és ordenar i parar la mà.

En aquesta època de coincidents conflictes laborals en els serveis públics cal adonar-se de tot aquest procés generat des de l'opacitat de l'Acord General de Comerç i Serveis i d'un Tractat de Lisboa basat a donar l'esquena a la ciutadania europea. És de sentit comú recuperar les fórmules socialment més rendibles de gestió pública, o el que és el mateix, la democràcia ciutadana respecte del despotisme neoliberal.