Tot és consumat: Rouco Varela condueix l'Església a les catacumbes, la nena del PP no existeix, el bipartidisme imposa la raó dels despropòsits, la crispació pepera té sostre i Rodríguez Zapatero repetirà com a president del govern de l'Estat. Tot, en la lògica que indicaven les darreres enquestes i tot en la maduresa d'una pell de brau que sembla poder suportar fins i tot les tensions emocionals d'un divendres sagnant.
Des d'una lectura apressada, a grans trets es repeteix l'espectre electoral de les eleccions de l'any 2004, amb la correcció d'uns mínims moviments del vot socialista i popular, que beneficien més al govern que a l'oposició, i una caiguda en picat d'Esquerra, autèntic damnificat d'aquestes eleccions, que paga la seva indefinició i lliura els vots a la senyora Chacón. Tanmateix, el PSOE consolida el vot obtingut fa quatre anys en una situació anòmala i el Partit Popular salva els mobles amb un resultat més que bo pel que ha estat la seva política de crispació continuada. D'altra banda, la gran família de sigles gairebé incomprensibles liderades per Llamazares ha pagat amb el preu del quasi extraparlamentarisme l'efecte vot útil però, també, les conseqüències de les lluites fratricides que l'han convertit en una formació desdibuixada.
A Catalunya, el vot socialista ha donat, de la mateixa manera que ho féu el 2004, la victòria a José Luís Rodríguez Zapatero. I ho ha fet amb escreix. Els socialistes catalans, sense grup propi al Congrés i castigats amb la incomprensió mesetària, continuen tenint la clau del govern socialista, de tal manera que sense els escons catalans, avui els populars serien els guanyadors. Des de casa, aquesta és la reflexió més interessant i és el resultat on s'hauria de sustentar l'exigència de José Montilla i els seus de cara a rebre les contraprestacions necessàries o, almenys, de forçar ZP a complir les seves promeses electorals.
D'altra banda, el resultat final haurà de fer considerar la necessitat d'acords parlamentaris estables i aquí cal reconèixer que, finalment, els nacionalistes de CiU poden tenir el seu minut de glòria. La candidatura de Duran esdevé decisiva i els deu vots poden ser d'or en la governabilitat de l'Estat. Catalunya més que mai, amb la força socialista i la consolidació convergent, pot i ha de ser la guanyadora d'aquest 9-M.
Cal dir, doncs, que tot i la davallada d'Esquerra Republicana, els catalans han passat per les urnes, però no ens han passat per les urnes. Falta veure com s'administrarà a partir d'ara aquest resultat des de Catalunya.
