diumenge, 9 de març de 2008
> Per què riuen?
la galeria
JOSEP VALLS.
Diumenge passat, en el Full parroquial de la diòcesi, hi havia una fotografia del senyor bisbe amb tots els canonges (vells i nous) de la catedral. La majoria reien, suposo que per fer-se la foto. Novetat, perquè no em puc imaginar de cap manera aquells circumspectes canonges del meu temps, rient. No recordo haver vist mai riure els doctors Tomàs Noguer, Calzada, Alemany, Maragall, Fors... eren tots d'una seriositat fèrria, persistent, infrangible. I en canvi ara, al Full parroquial, els canonges riuen. Res a dir-hi, oidà, però em va estranyar i vaig pensar: per què riuen? A les notícies de la nit del mateix diumenge, veig uns polítics importants que, en veure les càmeres filmant-los, es posen a riure com beneits. I penso: per què riuen? En el món que ens ha tocat viure, sembla que la simpatia de ganyota ha esdevingut obligatòria. Però el polític, quan té públic, a més de riure fa números preciosos: besa criatures, abraça pagesos i peixateres, estreny mans anònimes... i vinga a riure. Recordo aquella foto que donà la volta al món, quan Nixon acudí als funerals de De Gaulle: Nixon no va saber reprimir el somriure i va entrar i sortir del rèquiem amb la cara d'una triomfal aparició a televisió. Feia angúnia, i més sabent que no tenia cap motiu per somriure, havia explotat el merder del Watergate. Si els he de dir la veritat, quan veig un polític rient d'aquesta manera, penso que m'està fotent el pèl. Els canonges, en canvi, m'agrada veure'ls riure. Que consti.
|
