En una entrevista que vaig fer fa uns mesos al cineasta José Luis Guerin, aquest comentava que té la convicció que, com a mínim pel que fa al cinema, Charlot és la representació de l'humà que va arribar més lluny el segle XX: «És el personatge que millor ens representa, que mostra més bé l'específic del que és humà en la seva diversitat. Charlot és tothom. Quantes coses passen pel seu cos...» Per això, considera el personatge un èxit extraordinari de la cultura del segle passat. Guerin ha estat un dels ponents del cicle de conferències que té lloc al Caixafòrum de Barcelona a propòsit de l'exposició Chaplin en imatges. No hi vaig poder assistir, però em consta que, entre moltes altres coses, va explicar que una pel·lícula com Charlot prestador exemplifica que Charlot és tothom. En un moment del film, un pobre, per intentar compensar una part del seu deute, dóna un despertador a Charlot. Aquest obre el despertador, i tal com ho fa, hi pots veure moltes coses: des d'un cirurgià que disseca un cadàver fins a un rodamón que furga dins d'una llauna amb restes de conserves. Potser tenim més present el Charlot sentimental, que també ha motivat reticències i acusacions de sentimentalisme, com si la compassió i la tendresa no formessin part de la condició humana, però hi ha un vessant cruel del personatge que, per sobreviure, a vegades ha de treure el pitjor d'un mateix. I Charlot ha de fer-ho tot per sobreviure.

L'exposició Chaplin en imatges, que va començar abans de Nadal i que continuarà al Caixafòrum fins a finals d'abril, és un èxit de públic, en part afavorit perquè rep la visita de moltíssimes escoles. Me n'alegro. Un dia d'aquesta setmana hi vaig ser i, perdonin el sentimentalisme, em va fer feliç veure uns nens que, asseguts a terra, contemplaven bocabadats i somrients els moviments de Charlot. Sí, Charlot encara agrada. Ho sé perquè alguns amics meus tenen el bon criteri de mostrar als seus fills pel·lícules de Charlot, i no fracassen en l'intent, sinó que obtenen una resposta entusiasta. Els agraeixo el gest, perquè contribueixen al fet que, fent visibles les seves pel·lícules, Charlot no sigui només una icona. Que Charlot continuï fent somriure la mainada m'emociona, perquè em recorda a mi mateixa descobrint-lo en la infància. Des d'aleshores m'ha acompanyat, de manera que tinc la sensació que les pel·lícules de Chaplin m'han mirat durant bona part de la meva vida. I encara ara, quan les reveig, fan que recuperi una certa innocència, que no és incompatible amb el fet d'adonar-me que Chaplin confrontava el seu personatge amb un món despietat marcat per les diferències socials, que margina aquells que no s'ajusten a l'ordre social, i tendent a la deshumanització amb les formes de producció que caracteritzen els «temps moderns» que encara perseveren. Charlot fa riure, però és seriós. A la vegada, com vaig sentir dir una vegada al sociòleg Edgar Morin, la relació de l'espectador amb Charlot fa present que el cinema ens fa millors: mentre que el pobre rodamón que trobem pel carrer ens inquieta o, potser per la por d'esdevenir-ne, ens provoca rebuig, Charlot ens mou a la compassió i, en les circumstàncies excepcionals en què ara es projecten públicament les seves pel·lícules, fa sentir un corrent de simpatia entre els espectadors. Ho vaig experimentar aquest estiu passat en una projecció de Temps moderns a la plaça de la Vila de Torroella de Montgrí: amb Charlot, el cinema encara pot recuperar l'esperit que ha perdut com a comunió col·lectiva. Amb l'exposició Chaplin en imatges, es pot fer un apassionant recorregut que comença amb la construcció de Charlot, aquest personatge que du la roba i els complements d'un ric, però en un estat d'atrotinament que fa encara més evident la seva pobresa. I es pot seguir l'evolució del personatge fins que desapareix quan comença a parlar. Però aleshores també apareix el gran Chaplin, que, amb El gran dictador, es va venjar de Hitler perquè, ho va dir André Bazin, havia gosat dur el mateix bigoti que Charlot. Més tard, Chaplin va encarnar Monsieur Verdoux, l'assassí de dones que, després d'escoltar la sentència que el condemna a mort, recorda que poc abans, durant la II Guerra Mundial, hi va haver molts de crims impunes.

Alerta, amb Chaplin. Comences somrient, però pots acabar amb un gran malestar.