Trencar el silenci dels maltractaments en la parella és un dels moments més difícils en la vida d'una dona. Requereix un coratge que difícilment es pot fer en solitari i la complicitat, la confiança i la comprensió d'altri perquè la situació és tèrbola, confosa i plena de paranys. Els fets luctuosos que s'han produït aquests darrers dies són un exemple que l'assassí, el maltractador, viu encara amb una certa legitimació social, mentre que, paral·lelament, la paraula de les dones resta en dubte, i els desitjos de moltes d'elles d'allunyar-se de les seves parelles són sovint considerats innecessaris o distorsionadors de l'ordre social. Per a moltes dones encara no ha arribat el dret efectiu a la llibertat real. Les lleis hi són per reconèixer uns drets, però les convencions socials vigents posen encara en qüestió el desig de les dones a decidir sobre el seu cos, sobre la seva vida.

Més que el rebuig contundent a la violència masclista, es visualitza una actitud de condescendència cap a l'agressor i, tot sovint, també, una sospita sobre la paraula de les dones. Més de 350 dones mortes en els darrers cinc anys, més de 80.000 amb mesures de protecció i més del 6% dels homes empresonats (més de 4.000), ho són per aquesta causa. Més de 270.000 expedients oberts per violència masclista i molts silencis per por del rebuig social, per por de l'estigmatització que suposa haver viscut o viure maltractament masclista. Tot i així sobre la denúncia (del tipus que sigui) de les dones, preval encara la predisposició a veure en l'agressor un pobre innocent que puntualment, presoner d'una gelosia incontrolable, ha perdut els nervis i ha matat la dona! Davant els darrers assassinats ha sorgit la proposta d'un pacte contra la violència masclista que ha de servir per posar sobre la taula nous procediments de lluita i mobilització social que arraconin qualsevol manifestació de tolerància envers la violència masclista. Ara ja sabem que no n'hi ha prou amb les sancions penals ni amb les mesures d'atenció i suport que, evidentment, requereixen més recursos i una aplicació menys indolent. Cal també una àmplia reacció ciutadana i institucional que transformi la indignació en mobilització. Que posi l'alerta en la prevenció perquè les nenes no se sotmetin davant els primers senyals de relacions dominants, que finalment poden ser abusives. Que impedeixi també que, en l'adolescència, s'adoptin models de relació dominants i que afavoreixi, d'altra banda, que els nois puguin trobar models alternatius a una cultura de la masculinitat que els acaba convertint a ells també en víctimes de comportaments relacionals insatisfactoris. Que incorpori l'acció coeducativa a tots els àmbits de socialització i la perspectiva de gènere i el fet de fer visible el saber de les dones a tots els entorns acadèmics. Cal afrontar, seriosament, els efectes dels estereotips sexistes en l'estètica i en les expectatives socials de nenes i nens. Aprofundir en noves polítiques del temps com a instrument que permeti la coresponsabilitat en el treball de cura i atenció a les persones, així com el reconeixement de la seva importància econòmica.

En l'àmbit del treball remunerat, d'altra part, és ineludible el reconeixement del dret a la igualtat de salaris i d'oportunitats a la promoció; la lluita contra la discriminació indirecta causada per les clàusules de promoció poc transparents, que desterra les dones a la falta de reconeixement i afecta directament la seva autonomia. Treballar en aquests canvis, i aquest govern té el ferm compromís de fer-ho, és imprescindible perquè les dones puguem decidir i sentir confiança en l'entorn social on vivim i plantar cara a la violència masclista. Mentre la violència contra les dones sigui socialment consentida, la seva llibertat, l'exercici de la seva ciutadania plena resta en suspens i això, un país amb una voluntat democràtica indiscutible no ho pot acceptar: les dones tenim el dret a viure sense violència.