Feia molt temps, massa, que Iniciativa per Catalunya Verds passava de puntetes per la seva posició quant a la qüestió nacional. Aixoplugada en les definicions «Socialistes i ecologistes de debò» o «L'esquerra verda», els darrers anys la majoria de les accions i campanyes d'ICV havien obviat la reivindicació nacional. I quan la majoria dels seus dirigents eren interpel·lats en aquest sentit, el seu recurs més freqüent era recórrer a l'empara en l'exercici del catalanisme social. Només quan algú els posava entre l'espasa i la paret, accedien, sovint com a contracor i amb la boca petita, a reclamar-se d'un federalisme que antany, per distingir-lo del tan vague del PSC, havia estat qualificat d'asimètric i després, encara més crípticament, de federalisme de la diversitat.

Ara, però, una acumulació de circumstàncies que han actuat com a revulsiu ha obligat ICV a fer front a aquells dèficits i a replantejar-se aquella indefinició. D'una banda, han estat els cops baixos rebuts com a part integrant del govern de Catalunya, de primer amb la resistència del PSOE a admetre el text del nou Estatut aprovat per àmplia majoria pel Parlament català, i ara la del govern espanyol, el seu, a complir el que ell mateix havia pactat. S'hi afegeixen el seguit de desastres del 2007, amb el retard de les obres del TAV i les seves conseqüències nefastes agreujant els dèficits de la xarxa de Rodalies i posant en evidència la continuada manca d'inversions de l'Estat; l'apagada elèctrica de l'estiu o, en un altre ordre de coses, l'incompliment de la llei que l'obliga al retorn dels «papers de Salamanca», bona part dels quals encara hi romanen. I sobretot el moviment ciutadà que tot plegat ha generat, amb l'aparició de les plataformes sobiranistes i l'extensió popular de l'exigència del dret a decidir.

Va ser en un debat a mitjan gener, en el si del procés obert d'elaboració del programa per a les eleccions generals, que Jaume Bosch, vicepresident d'ICV, obria ja l'acte definint la formació com l'esquerra verda nacional i fixant com a objectius: la plena aplicació del nou Estatut i l'avenç cap a un estat federal i el reconeixement del dret a l'autodeterminació. A l'ús devaluat del terme federalisme que fa el PSC, en paraules d'en Bosch, ICV hi oposa la formulació d'un estat propi dins d'un estat plurinacional. I, reblant un cop més que l'Estatut no esgota el nostre horitzó d'autogovern, Jaume Bosch acabava la seva intervenció posant en valor les relacions polítiques amb els altres territoris de parla catalana o Països Catalans; tot el qual, si des d'ara és assumit de fet i explícitament –que les inèrcies costen de vèncer– i si comporta una continuada actuació en coherència, cal concloure que ha de constituir un avenç inqüestionable en la política nacional d'ICV.

Se'm podria recordar amb raó que aquestes formulacions ja eren patrimoni d'Iniciativa (fusió del PSUC i l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra) des del moment mateix que va aprovar la seva declaració política de principis, que, mercès als esforços i a la tenacitat entre altres de l'històric Francesc Vicens, deixava prou clara l'afirmació del dret inalienable i imprescriptible a l'autodeterminació i també l'amplitud d'opcions que obre el concepte federalisme –que Jordi Sánchez, que va intervenir en la jornada d'ara, proposava portar fins al concepte d'estat lliure associat. Però al llarg dels seus ja vint-i-un anys d'història, tot i la conseqüència en la política seguida al Parlament de Catalunya i a la resta d'institucions en què ha participat, ha estat com si l'admissió explícita d'aquells postulats autodeterminacionistes –de fet sobiranistes– a ICV li fes vergonya o nosa. Així, sovint s'ha allerat en l'atac als seus adversaris nacionalistes, preferentment CiU però també ERC, molt més que en la denúncia de les inconseqüències del pretès socialisme i catalanisme del PSC.

I com que a la taula d'en Bernat qui no hi és no hi és comptat, quan avui i aquí es parla de les forces sobiranistes, a Iniciativa no se la compta. Des de ja fa força temps la que ara se'ns presenta com l'esquerra verda nacional havia renunciat a un segment considerable del nacionalisme d'esquerres que li hauria pogut donar suport –a més de per la tradició obrera heretada– per la solidesa de la seva organització i la coherència que ha intentat mantenir en la defensa de la pau, dels drets de les persones i, tant com fos possible –que el sistema està lligat i ben lligat–, en les polítiques socials i mediambientals. Probablement recuperar aquest sector no és cosa de bufar i fer ampolles, però en qualsevol cas el refermament continuat en les definicions assumides ara –que s'ha de demostrar– pot acabar obrint a Iniciativa un espai –que si més no des del federalisme es creu objectivament existent– entre l'autonomisme i l'independentisme.

«Ha arribat l'hora –deia Miquel Caminal– que ICV plantegi una proposta de reforma federal de la Constitució.» Joan Herrera es comprometia a defensar a Madrid «una reforma constitucional que reconegui la plurinacionalitat de l'Estat». I Joan Saura cloïa la jornada plantejant «l'exigència del reconeixement de la plurinacionalitat i del multilingüisme al moment mateix del debat d'investidura». Però, essent realistes, ara per ara a Espanya el federalisme plurinacional ho té tan verd com l'independentisme. És el que (girant a l'inrevés un comentari un xic sorneguer que li havia fet moments abans en Joan Armet) va fer dir a en Caminal: «Per convicció, sóc federalista, per inevitabilitat puc ser independentista.» I, des d'una o altra tessitura, per decantar aquesta Espanya (en el millor dels casos autonomista) caldrà comptar –i en aquest punt tothom hi pot estar d'acord– amb la pressió i amb la mobilització popular. Per això té tot el sentit que ara Iniciativa per Catalunya-Verds es comprometi de ple amb el moviment pel dret a decidir. Amén...