There will be blood (Hi haurà sang). Aquest és el títol d'una pel·lícula que s'ha estrenat a casa nostra amb un altre nom, Pozos de ambición. En qualsevol cas, anem a l'original Hi haurà sang per veure com n'és de premonitori el títol d'aquesta pel·lícula per il·lustrar el que provocarà en els pròxims deu anys la recerca del petroli. I això que la pel·lícula no està ambientada precisament en els nostres dies sinó més aviat uns anys abans del segle passat quan la febre per l'or negre va començar a trastocar-ne uns i a enriquir-ne uns altres. Una història sobre la família, l'avarícia, la religió i, sobretot, el petroli, protagonitzada per un prospector de Texas –Daniel Day-Lewis– a principis del segle XX, en els primers anys del negoci del cru. El magnat intenta quedar-se un jaciment enfrontant-se a un predicador. Basada en la novel·la d'Upton Sinclair Oil, escrita el 1927, la història sense tanta èpica però amb el mateix dramatisme es repeteix. Les polsegoses terres texanes o saudites que guarden en el seu subsòl el preuat líquid –aquest que fa funcionar el món– donen pas ara a les glacials extensions de l'Àrtic. Sota els quilòmetres i quilòmetres de capes de gel que cada dia són més primes s'han anat acumulant bosses de petroli. Un territori que fins fa quatre dies només cridava l'interès dels científics però ara no. L'Àrtic és l'única reserva natural d'hidrocarburs que encara queda per explotar.

Això és molt llaminer i perillós i més quan les reserves de petroli saudita i veneçolà no només es van esgotant sinó que també es van encarint. El Pol Nord està considerat un territori internacional administrat per les Nacions Unides. Si un país demostra que la placa continental s'estén més enllà del límit de les 200 milles marítimes té dret a proclamar el que es coneix com a zona econòmica, és a dir un espai per explotar i fer-hi negoci. Ara resulta que l'augment de la demanda energètica i el progressiu desgel del casquet polar –per culpa de l'escalfament global– ha impulsat una guerra per atribuir-se la propietat del territori i reclamar-ne el dret per explotar-lo.

Interessa als Estats Units, el Canadà i Rússia –que l'estiu passat ja es va avançar i va plantar al fons del mar la seva bandera per començar a delimitar el terreny–. Països interessats a adquirir una parcel·la a l'Àrtic i interessats més que mai que el canvi climàtic s'acceleri com més aviat millor. No en va afavoreixen l'escalfament global –no han firmat el protocol de Kyoto que limita les emissions contaminants a l'atmosfera– tant com poden per així mirar de guanyar temps perquè es fongui ràpidament el gel que ara els barra el pas cap als jaciments no només de petroli, sinó també d'or, de gas, de níquel i de diamants. Per tot això i perquè les rutes marítimes ja no hauran de fer una volta d'espant amb tot el que ara suposa d'encariment dels productes i de despeses per a les empreses.

Quan hagin aconseguit fer desaparèixer el gel de l'Àrtic –i al pas que van no trigarà gaire a passar– les rutes comercials dels seus vaixells es multiplicaran i si ara només poden navegar vint o trenta dies, en un futur no gaire llunyà augmentarà fins als 120 dies, segons els més optimistes. El que no sé és si quedarà res per vendre i algú que pugui comprar. Sigui com vulgui, però s'està escrivint un nou episodi de la guerra freda que ens pensàvem que ja havia passat a la història