Hi ha una pel·lícula única i excepcional que gosa ressuscitar una dona gràcies a la convicció d'un boig i la innocència d'una nena capaç de creure en el miracle: Ordet, amb la qual el danès Carl Theodor Dreyer (cineasta auster i lluminós, carnal i espiritual) fa creure que el cinema és el lloc on és possible tornar els morts a la vida. El mexicà Carlos Reygadas, que abans va aportar un controvertit retrat del Mèxic actual amb Batalla en el cielo, reconeix que Ordet és l'obra cinematogràfica que més estima i d'aquí que la seva nova pel·lícula, Luz silenciosa, arribi com un homenatge manifest al film que Dreyer va rodar l'any 1955: ho és la seva il·luminació, les parets blanques, la forma i disposició de les finestres i un rellotge que, finalment, marca que el temps és reversible. Això perquè Reygadas (com ho va fer Lars von Trier, però aquest sense estalviar-li la degradació i el sacrifici a una dona, a Rompiendo las olas, un altre homenatge a Ordet) també gosa posar en escena el miracle de la resurrecció.

Aquest homenatge a Ordet, que també pot definir-se com una relectura de la pel·lícula, té com a escenari una comunitat de mennonites al nord de Mèxic, a prop de Chihuahua. Un món a part, on el temps sembla detingut abans de la modernitat, malgrat que hi hagi entrat la maquinària per treballar la terra. Descendents dels holandesos mennonites perseguits que van fugir a Amèrica, els membres d'aquesta comunitat parlen el plautdietsch, un dialecte germànic que prové de Frísia i és pròxim a l'holandès medieval i el flamenc. Conseqüentment, la llengua que es parla a Luz silenciosa és el plautdietsch. Com a protagonistes, Reygadas ha trobat el seu actor principal (Cornelio Wall Fehr) entre els mennonites de Mèxic, però va haver de fer una recerca internacional per aconseguir les actrius que puguessin parlar el plautdietsch en aquest film que, a parer de qui escriu, és un dels més plàsticament bells del cinema dels últims anys a través de llargs plans de seqüència on es filma el paisatge, sotmès als canvis atmosfèrics i lumínics, i la calma d'uns interiors on batega una tempesta sentimental que esclatarà de manera dramàtica. Això perquè, mentre mostra les formes de vida d'aquesta comunitat a la manera d'un documental plàsticament elaborat, hi introdueix el conflicte dramàtic d'un home que estima la seva esposa, però s'ha enamorat d'una altra dona. Quan el conflicte (amb el gran dolor que provoca l'amor en aquest home i en les dues dones) esclata en una nit de pluja intensament filmada, la mort apareixerà, però també s'obrirà la possibilitat de la resurrecció: com si el dolor fos tan insuportable que s'hagués de morir per tornar a viure. S'ha comentat que la resolució és moralista, però Reygadas exposa el conflicte amb profunditat ètica. Això mentre que l'estètica del film (premi del jurat al festival de Canes de l'any passat) inunda la mirada de bellesa.