Segons com, i sobretot quan vesteix de negre, Joan Herrera sembla Anthony Perkins. No el Perkins de Psicosi, amb el qual no té cap retirada, sinó aquell existencialista d'El procés d'Orson Welles que es trobava atrapat en un món incòmode i indesxifrable que anava cap al desastre. Ara en diríem, Joan Herrera en diria, un món insostenible. I dels que fan possible o, millor dit, impossible aquest món en diríem els poderosos. Ja feia pinta Orson Welles, que era qui manejava Herrera com un ninotet, de ser poderós. Herrera, he dit? Volia dir Perkins.

Segons com, també, sobretot quan sota l'americana negra s'hi posa una camisa verda, Joan Herrera sembla un monitor d'esplai. Vinga, vinga, tothom fora la tenda, fora la son de les orelles, julivert meu com t'han deixat, sense cap fulla i el cap pelat. És curiosa, molt curiosa, l'evolució de la gent del PSUC. Joan Herrera, per raons d'edat, no ha estat mai d'aquell partit però conserva les essències dialèctiques dels mestres. Quan se li fa una pregunta sempre diu: «Aquesta no és la pregunta, la pregunta és...» Quan se li planteja un problema diu: «Aquest no és el problema, el problema és...» La gent del PSUC i ara la d'ICV sempre s'ha fet les preguntes i sempre n'ha tingut les respostes. Ai, la força de la dialèctica materialista. Però les semblances s'acaben aquí. Jo no veig els vells militants del PSUC anant amb bicicleta ni pensant-se que Anthony Perkins en solitari o amb el concurs d'uns quants nois de l'esplai podrà derrotar els poderosos. Els vells psuquers volien canviar el «sistema» amb el pes de les masses i la vaga general. ICV el vol decorar amb uns testos i es conforma que les masses arribin a l'hora amb el tren. Però de vegades la lluita individual i foc de camp funciona. Herrera, en sessió memorable al Congrés, va deixar «partía» i «doblá» la ministra del TAV i les Rodalies. I el dia que el TAV s'inaugurava va agafar bitllet per anar a Vic en tres quarts.

Un eslògan de campanya de Joan Herrera és una mena de sil·logisme aristotèlic que fa: «Si el transport públic no funciona, tothom va amb cotxe; si tots anem amb cotxe ens carreguem el medi ambient; solució: el transport públic ha de funcionar.» Una periodista l'interpel·la: «Però si la gent deixa d'anar amb cotxe, els obrers de la Seat hauran de plegar.» La Seat, l'empresa símbol de les lluites obreres de l'antigor i niu del sindicalisme més combatiu. Respon Herrera: «Es tracta de reconvertir els treballadors de la Seat perquè facin trens.» I quan ho ha acabat de dir i posa les mans sobre el faristol, Joan Herrera sembla aquells escolanets de pedra amb una guardiola a la mà que hi ha a l'altar lateral d'algunes esglésies.