«Si obeeixes totes les regles et perds la diversió.» Aquesta és una cita de l'actriu nord-americana Katharine Hepburn (Hartford, Connecticut, 1907- Old Saybrook, Connecticut, 2003), a la qual el Museu del Cinema de Girona dedica l'exposició Katharine Hepburn i la dona moderna, comissariada per la periodista Imma Merino, col·laboradora d'El Punt, que es podrà veure fins al 8 de juny.

La irrupció de Hepburn a Hollywood no va ser de cap de les maneres plàcida, no podia ser de cap altra manera, ja que es tractava d'una actriu diferent, que va marcar tendències i va acabar amb la mirada dual que fins llavors s'havia sotmès a la dona des de la meca del cinema: la dona submisa o la dona fatal. La mostra mira d'explicar com Hepburn, amb la seva actitud, es situa per sobre de les convencions, fent gala de la seva independència i obrint la possibilitat d'establir una relació d'igualtat amb l'home. En definitiva, caminant cap a la modernitat.

Hepburn va créixer en el si d'una família liberal, filla d'un prestigiós uròleg, del qual va aprendre que «la hipocresia moral no només és intolerable, sinó també perjudicial», i d'una activa sufragista, va descobrir la seva vocació d'actriu mentre estudiava, i es va preparar a consciència per treballar en el món del teatre, sense pensar en el món del cinema. Els directius dels estudis de la RKO, però, la van descobrir a Broadway, i l'actriu va desembarcar a Hollywood el 1932 per interpretar la filla de John Barrymore a Doble sacrificio, sota la direcció de George Cukor, amb el qual va treballar tot sovint. Les ganes de triomfar hi eren, però no les de combregar amb les convencions d'un món que contradeia tot allò que havien inculcat a l'actriu i que determinava el seu caràcter, com ara mantenir a qualsevol preu la seva llibertat personal, que es traduïa en dur pantalons, ignorar la premsa xafardera i no mostrar-se ni servil ni dòcil amb els directius dels gran estudis. Així va començar a forjar la seva llegenda de rebel, que no va assuaujar el fet de guanyar l'Òscar l'any 1933 per Glòria d'un dia (1933). El seu capteniment la va allunyar de Hollywood, un món al qual no s'emmotllava i va retornar al teatre per triomfar de manera esplèndida amb Històries de Filadèlfia. El magnat Howard Hugues, que aleshores era el seu amant, li va regalar els drets cinematogràfics de l'obra i va tornar a Hollywood a través de la Metro, però posant les seves condicions. El film –es va estrenar el 1940–, dirigit per George Cukor i amb Cary Grant i James Stewart de companys de repartiment, també va ser un èxit i va suposar una empenta definitiva a la popularitat de l'actriu, tot i que abans havia protagonitzat Donetes (1933), Dames de teatre (1937) i Quina fera de nena! (1938).

L'ÀNIMA BESSONA
Aleshores va arribar el rodatge de La dona de l'any, (1942) i va aparèixer Spencer Tracy, un home simple, al qual li agradava el mar i pintar tant com a l'actriu, a la qual anomenava «sac d'ossos» per com n'era d'esprimatxada. Tracy posseïa l'encant irlandès, del qual se'n deriva un gust inherent per explicar històries, i també tenia dona i dos fills, a més d'una afició desmesurada per l'alcohol, que no trobava aturador si coincidia amb companys de borratxera com el director Victor Fleming o els actors James Cagney i Clark Gable, entre d'altres. Tracy i Hepburn, durant vint-i-cinc anys (1942-1967), van protagonitzar conjuntament nou pel·lícules, i el grau de complicitat entre ells va ser més que notable. La relació, però, va ser complicada, a causa, entre altres coses, de l'alcoholisme de Tracy, amb el qual Hepburn va haver de batallar, arribant a fer fora de casa a cops de paraigua companys de borratxera de l'actor, després que l'hi portessin en un estat lamentable.

El nivell de compromís amb la seva feina i la societat, i el caràcter de Hepburn tenien la mateixa força. Després de rodar L'estat de la unió (1948) dirigida per Frank Capra i protagonitzada per Tracy, i en què l'actriu va fer un paper que Claudette Colbert havia refusat, Capra va dir: «Hi ha dones i dones... i a més hi ha la Kate. Hi ha actrius i actrius...i a més hi ha la Hepburn [...] No està atenta al rellotge quan es tracta del treball, ni és una farsant ni una persona falsa. Si Katharine Hepburn decidís dedicar-se a córrer seria la primera dona que faria una milla en quatre minuts.» Pel que fa a la política, Hepburn va ser partidària de Roosevelt i el Partit Demòcrata, però no va pair l'ús de la bomba atòmica autoritzat per Truman i va donar suport a l'antic vicepresident de Roosevelt, Henry A. Wallace, del partit Progressista, considerat un grup de rojos, anarcoliberals i procomunistes. En un míting, l'actriu va pujar a la tarima i va carregar fort contra J. Parnell Thomas, president i principal impulsor del Comitè de la Cambra de Representants per a la Lluita Contra Activitats Antinord-americanes, que ja havia iniciat la seva caça de bruixes.

La Metro no va afavorir la carrera de l'actriu, que va anar retornant al teatre, i va acabar deslligant-se'n per treballar amb productors independents, i fer films que van acabar proporcionant-li prestigi com a actriu en la maduresa, com ara De sobte, l'últim estiu (1959) i Llarg viatge cap a la nit (1962), però sobretot Endevina qui ve a sopar (1967) –l'última que va rodar amb Tracy, que va morir poc després–, El león en invierno (1968) i En el estanque dorado (1981), totes dues formant parella amb Peter O'Toole. La seva feina en aquestes tres pel·lícules li va proporcionar tres Òscar.

L'exposició del Museu del Cinema mostra les diverses facetes de Hepburn a través d'audiovisuals: la dona esportiva, l'aventurera, la política, la informal i la universitària, a més de la seva relació amb el cinema. Gairebé una cinquantena de fotografies, cartells i programes de mà serveixen per il·lustrar el visitant sobre Hepburn, de la qual un amic, el guionista, Garson Kanin va dir: «Allò excepcional és natural en ella.»