Biografia, a grans trets, del personatge: fill del mestre de l'escola del poble, neix a Torelló el 1946. De menut, se'n va anar a viure a pagès, iniciant així una trajectòria que el converteix en un dels personatges més influents del sector agroalimentari d'Osona. Durant quinze anys exerceix de gerent de la Cooperativa Plana de Vic. Durant quatre, de president de la Unió Esportiva de Vic. I ara en fa dos va rebre un bon calbot judicial en ser condemnat a una multa de 2,8 milions d'euros i vuit mesos de presó per la importació clandestina de llet en pols d'Estònia. «No hi estava pas ficat, però em va acabar esquitxant», es defensa.

Ara, Josep Maria Vall, que com aquell qui diu fins ara no havia cantat ni a la dutxa però que, des de fa dos anys, li ha agafat per compondre, acaba de publicar el seu primer disc, originat per una juguesca amb una amic. «Em va dir: “Si ets capaç d'escriure dotze cançons, jo et pago un disc”, i en vaig escriure tantes que podria editar ara mateix, si volgués, el segon treball. L'amic va complir la promesa, tot i que al final la cosa va costar tants diners que vam haver d'arribar a una mena d'acord», explica. El treball s'anomena Vida («li he posat així com una denúncia de tot el tema de les drogues») i la première es va fer al desembre al Teatre Vigatà, amb una assistència de més de 700 persones. Vall, que situa com a «fores de sèrie» Serrat, Raimon (a qui, de jove, quan el de Xàtiva tenia prohibit cantar a Catalunya, va aconseguir fer actuar a Gurb) i els Beatles, s'havia convertit ja en el crooner de la Plana.

El disc (del qual destaca especialment la portada: Vall, de vint-i-un botons, emprant una vareta màgica enmig del camp) ha estat realitzat amb la complicitat de dos personatges més: Anna Soldevila, que exerceix en certa manera de musa particular de l'exgerent de la Cooperativa Plana de Vic, i el també insigne vigatà Ricard Puidomènech, exintegrant de Loquillo y Trogloditas, amb el qual Vall escriu la major part de les cançons, nou cantades en català i dues en castellà. «Dibuixaré amb els dits / el teu cabell tan fi, dibuixaré amb les mans / tot el teu cos ben nu./ I t'abraçaré, t'abraçaré, com dius... / no t'ha abraçat mai ningú», canta a Dibuixant el temps; «Aquest petit carrer de quan anava a l'escola, / aquest petit carrer on vaig començar a aprendre, / hi ha les mateixes pedres, / però no la mateixa gent. / Ja no hi ha la Maria, / ni tampoc la Roser, / ni aquelles tertúlies de nit en el carrer, / de nit en el carrer», recorda a Petit carrer.

Bé, i de tot plegat, senyor Vall, què en pensa la família? «Els amics van riure, i a la família no els vaig dir res fins que el disc va haver estat enregistrat. Un nano meu em va dir que ja ho podia haver fet vint anys enrere, però jo crec que l'edat no compta. T'has de mantenir jove, i amb la joventut sempre es poden anar fent coses.»