Aquest cop Wyatt Earp i Doc Holliday no estaven de la mateixa banda. L'Acadèmia de la Televisió (que pocs il·lustrats tenim amb tantes acadèmies com hi ha...) els va enfrontar. Quan Campo Vidal va fer que se saludessin davant de les càmeres vaig pensar que baixaria del sostre un micròfon Sennheiser com el dels combats de boxa: «A l'esquerra, amb corbata blava, Zapatero, José Luis, àlies ZP; a la dreta, amb corbata vermella, Rajoy, Mariano, cap sobrenom conegut.» Decepció. Micròfons de corbata.

El millor del debat va ser l'entusiasme que hi van posar els periodistes de Televisió Espanyola, que anaven fent comptes enrere que no quadraven amb el senyal televisiu. Déjà vu. Semblaven unes campanades de cap d'any retransmeses per Carmen Sevilla. No n'encertaven ni una.

Qui va guanyar el debat? No importa. Retòrica per a convençuts. Res de nou sota els focus. Curiositats: les celles de Zapatero s'assemblen cada cop més a les de Jack Nicholson; Mariano Rajoy no què és un bonobús i cap dels dos sap fer una presentació en Power Point. Cap dels dos tenia interès a mostrar amb claredat les dades que exposaven i que eren contradictòries. Socialistes i populars tenien gràfiques divergents dels mateixos temes. Campo Vidal no es va cansar de repetir que som a l'era de la informació; doncs ja la podrien haver donat bé! Si s'hagués projectat un Power Point comparant les dades d'un i l'altre el debat hauria estat més rigorós i hauríem sabut, o intuït, qui mentia.