Passats uns dies des de la vaga del sector docent per exigir la retirada de les bases de la LEC, m'agradaria convidar a una reflexió, des del punt de vista d'un treballador de l'educació, al nombrós grup de comunicadors, intel·lectuals, tertulians, expolítics, sotasignats, acadè mics i, en definitiva, a tots aquells, més o menys lliures però pensadors, al cap i a la fi, no tots tan ben preparats, per cert, com aquells amb qui tan hostils us heu mostrat, nosaltres i els nostres representants, en la pluralitat de mitjans informatius durant tot aquest últim període.

Una de les coses que més m'han sorprès ha estat la consideració, el tractament que heu donat de les capacitats d'influència que els sindicats tenen sobre el professorat, tan llunyana de la realitat. Com si no haguéssim demostrat prou capacitat de reflexió, independència i crítica per nosaltres mateixos, com si aquells no estigueren formats per docents. És més, per múltiples converses, crec que heu jugat, amb la vostra incondicional, injusta i subjectiva agressivitat vers la nostra professió, un paper important i imprescindible en la cohesió i èxit de les vagues i manifestacions. Gràcies, doncs, per la part que us toca.

Com a docent de l'escola pública catalana i fervent creient en aquesta, la considero, i per això la defenso, un dels pocs mecanismes que permeten assolir una societat més justa, solidària i cohesionada. És el dret de tots els nens i nenes de Catalunya a rebre una bona educació amb independència del seu entorn socioeconòmic el que està en joc i no una altra cosa. Per això us pregunto –al mateix temps que us demano un exercici d'empatia vers aquells que no poden o no volen portar els seus fills, rossos i blanquets, a l'escola no pública– quin model de societat voleu? Una Catalunya semblant a la Sud-àfrica de l'apartheid; amb una escola concertada per als catalanets i una pública per a immigrats sense recursos? Amb l'aplicació d'un model fracassat en altres països i molt semblant al que aplica l'escola privada, sense que li hagi proporcionat uns millors resultats escolars, això serà possible.

Una societat amb uns serveis públics bàsics com ara l'educació i la sanitat absolutament devaluats, a les mans d'empreses depredadores de recursos públics que haurien de ser invertits directament i sense intermediaris?

Reflexioneu, doncs, igual que ho hem fet nosaltres. Tots tenim grans responsabilitats vers el país que volem i estimem; no s'hi val a frivolitzar en un tema tan seriós. I per acabar aquest diari de la nostra realitat, vull recordar al govern que fer lleis contràries a allò en què creuen les seues bases pot produir desafecció, que és un sentiment que corre en múltiples direccions.