Diuen que alguna cosa ha canviat en els Oscar perquè Joel i Ethan Coen hi hagin guanyat, finalment, el premi a la millor pel·lícula, millor direcció i millor guió. Que han canviat en el sentit de reconèixer plenament uns cineastes independents després que d'altres (i els mateixos Coen) fossin acceptats de manera parcial i gradual amb nominacions i alguns Oscar que mai no acabaven de ser al millor film. De totes maneres, els Coen, com a la seva manera ho és Clint Eastwood, són uns independents concertats amb la indústria. Han fet el seu pacte. En tot cas, és cert que fa un temps que els acadèmics de Hollywood semblen disposats a encaixar mirades força negres cap a la realitat nord-americana, malgrat que, en el cas de No es país para viejos, la negror es revesteixi d'un humor que a vegades voreja el cinisme. Però, basada en la novel·la de Corman McCarthy, la pel·lícula presenta uns EUA rurals que, com la també esplèndida Fargo, són rossegats per la cobdícia i la violència. No és més amable la mirada que Paul Thomas Anderson presenta a Pozos de ambición, que, malgrat que ho lamentin els justificats admiradors de Johnny Depp, ha obtingut el seu relatiu reconeixement amb l'Oscar al millor actor pel gran Daniel Day-Lewis, que, per cert, duia unes arracades que semblaven dels Pirates del Carib. L'actor irlandès es va agenollar davant de sa excel·lència Helen Mirren per dir que vivia la situació més pròxima a ser nomenat cavaller.

Ajudat pel reconeixement al film dels germans Coen, Javier Bardem va guanyar merescudament l'Oscar al millor actor de repartiment per la seva interpretació d'un personatge fantasmagòric que pot ser metàfora del mal, però també de la mala consciència que sempre persegueix. En la mateixa categoria, però femenina, no és qüestió de discutir l'Oscar a Tilda Swinton, una actriu excel·lent, però la gran interpretació femenina/masculina d'aquest any és la de Cate Blanchett fent de Bob Dylan a I'm not there. Pel que fa a l'Oscar a la millor actriu a la francesa Marion Cotillard per la seva esforçada interpretació d'Edith Piaf, aquest premi entra en contradicció (o potser es complementen) amb el premi al millor maquillatge que també ha rebut La vie en rose. Només constatar que cap dels intèrprets guanyadors és nord-americà.

Amb quatre Oscar de vuit nominacions, la pel·lícula dels germans Coen va ser la guanyadora d'una edició en què els premis van ser molt repartits i en què films com ara Expiación i Pozos de ambición es van endur una bona patacada. Els germans Coen, que ja tenien un Oscar pel guió de Fargo, van entrar en el grup de privilegiats cineastes que han fet un triplet en una nit, on ja hi ha, per exemple, Francis Ford Coppola (El Padrí II), James Cameron (Titanic) i Billy Wilder (L'apartament).

L'Oscar al millor actor va ser per al britànic Daniel Day-Lewis, clar candidat a alçar-se amb l'estatueta per la seva gran interpretació a Pozos de ambición, que de vuit candidatures només va treure petroli en dues: la de millor actor i fotografia. El seu triomf entrava en gairebé totes les travesses, però el que resultava indiscutible era la victòria de Bardem en la categoria d'interpretació de repartiment. Després d'haver guanyat tots els premis possibles per la seva violenta i esfereïdora actuació, l'Oscar tampoc no se li va resistir, de manera que l'actor va poder pujar a l'escenari a recollir l'estatueta i agrair als Coen el paper (no pas el pentinat) d'Anton Chigurh i de retre homenatge a la seva mare Pilar, als seus avantpassats i també als còmics de l'Estat espanyol. L'actor va admetre després, en roda de premsa, que el seu guardó és «un accident» i «una bona excusa per a una nit de festa», i que el premi que veritablement li havia fet il·lusió era el de millor pel·lícula.

SORPRESA ROSA

Per nombre d'estatuetes, va destacar l'últim lliurament de la nissaga Bourne, El ultimátum de Bourne, amb tres premis tècnics: al millor muntatge, muntatge de so i barreja de so. En aquesta última categoria apareixia com a candidat, per Transformers, Kevin O'Connell, que té el rècord d'haver estat nominat vint vegades i no haver-ne guanyat cap.

L'Oscar al millor guió original va ser l'únic consol que va quedar a Juno, aspirant a quatre trofeus, i va donar el seu minut de glòria (i probablement el títol de més mal vestida) a la guionista i ex-stripper Diablo Cody.

Durant la cerimònia, que va ser força ensopida i en la qual els guionistes van recórrer a fer comentaris sobre les pròximes eleccions als Estats Units, es va lliurar al productor Robert Boyle l'Oscar honorífic a la seva carrera.