Aquesta carta va adreçada principalment als pares i mares dels milers de nens i nenes que estudien música al nostre país, tant en escoles de titularitat privada com pública. La meva intenció és denunciar l'estat d'absoluta precarietat laboral que patim els professionals d'aquest sector, una precarietat que va accentuant-se amb el temps i que està arribant al nivell de la indignitat i la misèria, la qual cosa no fa predir un futur gaire afalagador per aquests estudis.

M'explicaré: en el sector privat (que és, naturalment, el que pitjor tracta els treballadors) gairebé totes les empreses contracten (quan ho fan) el professorat per a nou mesos: de l'octubre al juny. Els mesos de juliol, agost i en molts casos setembre simplement ni es treballen ni es cobren, si no és a través de les prestacions per atur. De pagues, no cal ni parlar-ne, com tampoc del dret (ni això!) de posar-se malalt, de gaudir de permisos remunerats per casament, paternitat, etc.

A més, tots els cursos es treballa un munt d'hores no remunerades (claustres, concerts, assajos, preparació de classes, etc.), que els professionals hem d'acceptar forçosament. És evident que no es respecten gairebé enlloc, els drets bàsics dels treballadors, recollits a l'estatut pertinent. Pel que fa a la remuneració, un professor superior (llicenciat) de música que treballi la jornada completa de docència pot cobrar poc més de mil euros nets al mes. M'atreveixo a dir que aquest és el cas de la majoria de professionals actius del sector.

El cas de l'ensenyament públic no és gaire millor: cada cop més, els ajuntaments, que no tenen ganes ni capacitat per assumir la gestió de les escoles municipals de música, les deriven cap a empreses privades, instituts municipals, patronats, associacions «sense ànim de lucre», etc., que apliquen les mateixes condicions laborals, o molt semblants, que les del sector privat. Fins i tot algun conservatori (les institucions més prestigioses) ha arribat a aquest extrem. Naturalment, això no s'aguantaria si no fos per l'alt nivell d'intrusisme professional que hi ha en aquest país, i que beneficia directament la part contractant.

Arran de tot això, què fa l'administració catalana, la Generalitat? Res. Coneix perfectament les anomalies del sector, però sembla disposada a esperar que peti, com va passar fa uns anys amb les acadèmies d'idiomes. Si s'apliqués una inspecció rigorosa als centenars de centres que hi ha a Catalunya, es destaparia l'immens frau que signifiquen.