La salut delicada de Neil Young havia fet aparèixer els últims anys la temença d'una retirada, però l'autor de Harvest, invencible, ha tornat a la carretera amb un repertori que fa caure de cul.

A Viena, divendres, en l'immens auditori de l'Austrian Center, el canadenc va aparèixer a escena amb la guitarra i l'harmònica, amb què va emprendre From Hank to Hendrix, una de les poques cançons posteriors al 1979 que interpreta en aquesta Continental tour. Exhibint-se, fet no gaire habitual en coetanis seus, amb la mateixa intensitat i convicció que els seus concerts del final dels seixanta i del principi dels setanta, ara repescats en la sèrie Archives, Young treu la pols a clàssics menors de la seva llarga trajectòria –Mellow my mind, tocada amb banjo; A man needs a maid, en el piano– i tonades que el públic de Viena, integrat en molt bona part per gent vinguda d'arreu d'Europa, rep com a regals de Reis: After the goldrush, Don't let it bring you down, Heart of gold, Old man, etc. A Viena van ser aquestes, però a Bèlgica, França i Holanda, on fins avui ha transcorregut la gira, en van ser d'altres, ja que el cantant –que al final de cada cançó dubta una estona mentre tasta les set o vuit guitarres que l'envolten, en un escenari on també hi ha penjades en un racó una pintura per a cada tema– no té manies a canviar el repertori cada vespre.

La part elèctrica, d'entrada, fa plantejar com algú amb l'habilitat tan exagerada de comunicar amb una guitarra acústica també pot fer posar la pell de gallina emprant una guitarra elèctrica infectada de distorsions. No l'acompanya Crazy Horse, però Ben Keith (guitarres), Rick Rosas (baix), Ralph Molina (bateria) i la seva dona Pegi (veus) fan sonar Mr. Soul –recuperada dels seus anys amb Buffalo Springfield–, Down by the river i peces del seu últim treball, com ara Spirit road i Dirty old man amb una solvència d'impacte. Hey hey my my (Into the black) precipita un dels moments de la vetllada, mentre el públic presumptament fred de Viena abandona els seients i s'apilona a les primers files. Però a Young no li importa. Deixa caure Powderfinger, Oh lonesome me, Too far gone, Winterlong i, ja en els bisos, Cinnamon girl i la proclama eufòrica de Rockin' in the free world.

La llegenda de Neil Young ja és un pèl més gruixuda. Tota una llàstima que Catalunya, que no el veu en escena des d'un concert al Palau d'Esports de Barcelona al final dels vuitanta, s'ho hagi tornat a perdre.