Com que cada dia costa més saber qui som, poc importa conèixer qui érem, i menys pensar què serem. El convenciment de ser català es va diluint en l'espai i el temps. Moren tradicions i llengua, comportaments i sistemes, es trenca la continuïtat generacional, i es perd l'orgull de pàtria.

Més símbol, relíquia o anècdota que altra cosa, el convenciment català ha quedat constret a un imaginari doctrinal reduccionista: gent antiga, que feia castells, esglésies, llibres i lleis, i que treballava i comerciava molt, els catalans foren derrotats en una guerra dinàstica, i visqueren com a vençuts fins que l'enriquiment comercial i industrial propicià una Renaixença cultural i lingüística, que, transmutada a revolució, acabà en guerra i dictadura. Per això, més modernament, foren antifranquistes furibunds i demòcrates convençuts, de majoria esquerranosa i tarannà federalista o independentista.

Simplicitats com aquestes nodreixen, amb algunes diferències, els idearis polítics del país, tret dels de CiU i del PP. El primer, perquè creu en una manera catalana de ser i de fer; i el segon, perquè no hi creu, però li agrada de fer-ho veure entre els seus coreligionaris espanyols. Així no anem enlloc, perquè no hi ha conviccions certes.

Per això fracassà la segona transició (Estatut, reconeixement del català i representació directa a Europa, seleccions nacionals, dèficit fiscal, quota financera, Agència Tributària de Catalunya, aeroport, TAV, rodalies o tren de Puigcerdà). Foren iniciatives de poc convenciment de país i escàs coneixement de causa: no hi ha espanyols federalistes o autonomistes, ni cap que faci costat a Catalunya en res. Així, el Pacte del Tinell fou una befa, derivada en entesa de bescanvi de país per partits i corporacions. Almenys, el peix al cove d'en Pujol generava progrés, sumava competències, millorava el finançament, era obert, tenia projecció exterior, i els espanyols respectaven Catalunya i el seu vot. Ara tenim una forta crisi d'objectius i de representativitat nacionals, que les propostes d'autodeterminació –de base estatutària o no– no contribueixen gens a aclarir. Espanya no s'empassarà un procés de secessió pseudolegal, quan pot argüir l'aval –democràtic i majoritari– dels catalans a la Constitució i a l'estat de les autonomies de fa trenta anys. I és que la independència mai no serà –ni convé que ho sigui– resultat d'argúcies atrotinades o de legalismes agafats pels pèls. Darrerament, enllà del preu pagat amb milers de vides humanes per uns (Timor Est o Kosova), de l'oportunitat aprofitada per uns altres (repúbliques bàltiques o Eslovènia), o de la xamba de tercers (Eslovàquia), la independència d'un territori requereix una sòlida voluntat col·lectiva i una clara legitimitat democràtica vers els necessaris reconeixements internacionals. El darrer pas són els padrins (el Vaticà i Portugal per a Timor, els Estats Units per a Kosova, la UE per a les repúbliques bàltiques, Txèquia per a Eslovàquia, i, potser, la Gran Bretanya per a Escòcia), perquè sense no n'hi ha, de bateig.

Catalunya té voluntat i legitimitat democràtica contrastades i suficients, però no té padrins; ni en tindrà mentre continuï errant l'interlocutor. La independència no depèn d'Espanya, sinó del món; i que aquest entengui els guanys que hi haurà en l'adscripció catalana a la comunitat d'estats. Si no resolem la qüestió, que és de pur i ferm convenciment de país, continuarem molts anys marejant la perdiu de l'Espanya que no vol i la Catalunya que dol.