dissabte, 23 de febrer de 2008
> Notícies del front
Formacions que haurien de defensar l'escola pública traeixen electorats i compromisos. És habitual entre els homes d'esquerra: els voten uns i ells procuren complaure els altres
la contra
ENRIC RAMIONET.
|
Múltiples veus han dipositat aquests dies els seus arguments a l'entorn de l'educació i de les motivacions dels professors que varen donar suport a la vaga. Tots ho hem fet: les veus orgàniques, les perpètuament insatisfetes, les secretament ressentides, les que corresponen a egos inabastables, les més frívoles i també les d'aquells que estan convençuts que el millor dels sistemes educatius és el que els va formar a ells mateixos, en tota la seva excel·lència. Ja fa mesos que és perceptible aquesta remor impressionant i que sovintegen les opinions sobre l'estat de l'ensenyament a casa nostra, especialment d'ençà d'aquells informes que avaluaven de forma comparada els resultats dels alumnes de diversos països i que varen deixar una certa sensació de derrota, d'humiliació col·lectiva. I a la vegada la possibilitat d'utilitzar-ne el resultats sense cap rigor. Predomina la convicció que la nostra classificació final va ser insatisfactòria i que convé prendre decisions i no obstant això, quan des del Departament d'Educació es dissenyen les bases d'una nova llei, els mestres es revolten. Per quina raó es preguntaven retòricament presentadors un pèl saberuts i opinadors amb ínfules que pretenen esdevenir l'últim exponent de la modernitat i obliden que les certeses van i vénen per la història oscil·lant desconcertadament. I ja saben quina ha estat la conclusió i el discurs majoritari: els docents defensen els privilegis de funcionaris, de treballadors avesats als avantatges de qui no s'ha de sotmetre a avaluacions, ni a les lleis sagrades de la competència. S'hi oposen, han dit, per raons retrògrades, per ideologies ràncies de l'època de la transició, escrivia una de les veus més eminents. Però quan la pregunta no es formula retòricament sinó de veritat, les respostes són unes altres. Molts dels docents de l'escola pública se senten incompresos, abandonats en el combat que mantenen a tots els fronts de la complexíssima societat actual; indignats perquè mentre cobegen perpètuament l'arribada de material i tropes el que els arriba són reformes o contrareformes. La societat, en general, ni sap ni l'importa què passa a les aules sis hores al dia, cinc dies a la setmana. A primària, la darrera aportació de l'administració va ser la sisena hora. Una mesura populista i costosíssima que n'ha desbaratat la fràgil arquitectura organitzativa i que ha disminuït les possibilitats reals d'atenció d'un alumnat progressivament més complex i més divers que requereix, justament, més atenció individualitzada. Tot a canvi d'una tarda lliure a la qual la immensa majoria dels docents, diuen, renunciarien per recuperar l'horari anterior. I també afirmen notar més que mai l'erosió del dia a dia, l'augment de la sensació de cansament, de solitud, de desconfiança amb l'administració i amb el món. I m'expliquen que d'un temps ençà les baixes tarden molt a cobrir-se i que ara les de malalties curtes simplement no es cobreixen, i que tutors i especialistes han de desatendre la seva feina i córrer per les aules fent substitucions. Aquest és l'estat d'ànim que explica l'èxit de la vaga. Raons tan poc ideològiques com el deteriorament de les condicions de treball és probable que hagin estat tan determinants com la profunda decepció per la forma com aquelles formacions polítiques que haurien de defensar el model d'escola pública traeixen electorats i compromisos. Criteris empresarials i més generositat amb la privada. Això és molt habitual entre els nostres homes d'esquerra: els voten uns i ells procuren complaure els altres.
|
)
