Haig de confessar que l'estil parlamentari d'Alfonso Guerra m'agrada pel que té d'eficient: domina el llenguatge, sap introduir-hi elements oratoris que acosten el discurs a la gent del carrer, no defuig el cara a cara i és capaç de respondre amb les mateixes armes els oponents, tant si no passen de la ironia com si gosen utilitzar la demagògia o el menyspreu. Les seves intervencions poden ser qualificades de moltes maneres però mai d'avorrides.

Dit d'una manera força superficial, es podria argumentar que aquest perfil li ve de ser un home de lletres i un enamorat del teatre i de la poesia, gèneres en els quals deu haver après molt sense cap mena de dubte. Però és molt més que això. Si ha estat capaç de renéixer després d'haver perdut la confiança de Felipe González, de passar pel tràngol de permetre que el seu germà Juan practiqués la corrupció des dels despatxos oficials i de viure uns quants anys als soterranis del partit mentre els seus successors passaven la travessia del desert, no ha pas estat per casualitat ni pel seu valor parlamentari. Guerra ha estat sempre un astut coneixedor dels mecanismes de partit i ha procurat deixar ben poques coses a l'atzar: disposar d'una poderosa i nombrosa família política ja li va permetre arribar a la cúpula del PSOE juntament amb l'anomenat clan de Sevilla i després ha seguit essent l'assegurança per mantenir intacte el poder, encara que fos des de l'ombra de la Fundació Pablo Iglesias.

Fet amb aquesta fusta, és impossible que Alfonso Guerra tingui les mateixes temptacions federalistes que altres socialistes diuen que tenen. Guerra representa una generació que, bo i abominar del franquisme, encara creu en aquella unitat de destí universal que s'ensenyava a les escoles on Don Pelayo, el Cid, els Reis Catòlics i els colonitzadors d'Amèrica eren herois i la resta, un aplec d'esbarts dansaires. Era, doncs, el personatge indicat per presidir la comissió constitucional del Congrés de Diputats on es va passar el ribot a l'Estatut de Catalunya.