El tram final de la cursa electoral arriba amb les enquestes apuntant un lleuger avantatge del PSOE sobre el PP, però amb la gran incògnita de la seva traducció en diputats. La distància entre els dos principals partits s'ha anat reduint al llarg de la legislatura fins al punt que de la majoria absoluta que els socialistes vorejaven en algunes enquestes s'ha passat ara a altres que els situen pràcticament en un «empat tècnic», cosa que converteix les eleccions del 9 de març en les més disputades des del 1993. Sobretot per l'interrogant de la participació. Els comicis del 2004 no són un referent quant a mobilització, ja que el clima derivat dels atemptats de Madrid de l'11 de març va fer que es registrés una participació superior al 77%, a Catalunya del 75,96%.

El cansament per l'acumulació de crides a les urnes –els catalans han anat sis vegades a votar en quatre anys!–, l'elaboració de l'Estatut, el seu debat posterior –amb atacs constants del PP en contra de Catalunya– i la incògnita sobre el seu futur han engrossit el desencantament dels ciutadans vers la política, que s'ha vist també alimentat pels dubtes fets públics per alguns dels seus impulsors, com ara Pasqual Maragall. A tot això cal sumar-hi el desgavell de les infraestructures. El col·lapse al Prat, la gran apagada del juliol passat a Barcelona, la suspensió del servei de rodalies i les constants avaries han derivat en el malestar que alguns han traduït com l'expressió del «català emprenyat» i que va tenir com a màxim exponent la multitudinària manifestació de l'1 de desembre. Com a mostra, l'índex del Centre d'Estudis d'Opinió, on un 63,4% dels enquestats estan insatisfets de la vida política.

A l'espera de veure si les urnes recolliran aquest descontentament en forma d'abstenció o vot en blanc, dels quals en surten perjudicades les esquerres, els sondeigs sí que detecten que l'electorat del PP –que al llarg de la legislatura ja ha sortit al carrer diverses vegades– manté la mobilització. Per això els socialistes, tant a l'Estat com a Catalunya, centren els seus missatges i esforços a cridar a la participació. Exemple són els lemes de campanya Vota amb totes les teves forces, el del PSOE, i Si tu no hi vas, ells tornen, el del PSC, un eslògan que, a més d'esperonar a anar a votar també limita a Catalunya la tria del 9 de març a dos: Zapatero o Rajoy. Amb un altre argument clar: els vots que surtin del Principat poden garantir que, a Madrid, hi hagi un «govern de progrés», en un missatge que es pot interpretar que, com més suport tingui Rodríguez Zapatero, menys aliats externs necessitarà. L'objectiu: donar a CiU tan poques oportunitats de pactar com siguin possibles.

SER DECISIU
I és que aquesta és una altra de les claus d'unes eleccions que, tot i ser estatals, tenen un ull posat en Catalunya, no només pels vots que aporta, sinó també per l'aritmètica postelectoral. La possibilitat que CiU pugui ser decisiva el 10 de març ha centrat part de la campanya oficiosa i promet ser un dels arguments de l'oficial. Sobretot per les repercussions que un eventual acord entre els socialistes i la federació podria tenir en l'executiu de la Generalitat. CiU ja ha deixat clar que la col·laboració amb el govern espanyol no seria gratuïta i comportaria necessàriament canvis en el govern català, tot i que els socis de CDC i UDC discrepen de la via a seguir. I per això el missatge als seus electors és clar: no és tan rellevant qui guanyi els comicis com el pes de la federació a Madrid, un argument amb què volen superar els deu diputats que el 2004, quan van baixar de 15, van interpretar com a fruit de la crida al vot útil, que mira de trencar la clàssica bipolarització de les estatals. Les eleccions també arriben amb l'interrogant de què passarà a CiU si, finalment, no pot condicionar l'executiu estatal.

ERC i ICV-EUiA també intenten treure el nas en una campanya entre grans i després de la qual aspiren, com CiU, a poder condicionar el PSOE. Els republicans concorren als comicis, conscients que baixaran dels vuit diputats però amb l'objectiu de mantenir el grup parlamentari, i presentant-se com l'únic referent de l'esquerra catalanista al Congrés. I els ecosocialistes amb l'objectiu de consolidar els dos escons dins del grup d'IU-ICV, amb esperances de tenir-ne un tercer.

El PP fa de Catalunya un dels grans escenaris de campanya. En aquests 15 dies hi passaran Mariano Rajoy, Manuel Pizarro, Eduardo Zaplana i María San Gil, entre d'altres.

L'AMENAÇA D'ETA
La campanya comença amb el nivell tres d'alerta activat i l'alerta màxima de les forces de seguretat de l'Estat perquè, com reconeixia el ministre d'Interior en funcions, Alfredo Pérez Rubalcaba, «esperem que ETA torni a intentar cometre un atemptat». Es tracta de l'alerta màxima antiterrorista –habitual en processos electorals– i comporta presència policial i de l'exèrcit en algunes infraestructures estratègiques que, per seguretat, no es revelen.