El dia 20 de febrer del 2003, ara fa exactament cinc anys, es va produir un dels fets més traumàtics en la història recent del País Basc: el tancament del diari Egunkaria .

Era l'únic diari en llengua basca. Cinc anys abans el jutge Garzón havia tancat el diari Egin . Però el sentiment de rebuig que va envair la societat basca amb la suspensió d' Egunkaria va ser molt més fort en tractar-se d'un diari apartidista d'un prestigi indiscutible.

A Egunkaria se'l considerava, amb raó, un diari seriós de tota la societat basca. Inclús en una ocasió l'aleshores president del PP basc, Carlos Iturgaiz, va presumir d'haver fet incloure Egunkaria entre els diaris rebuts diàriament a la seu del PP a Bilbao. I així com, en tancar Egin , es va circumscriure la indignació en gran mesura al sector de l'esquerra independentista, ara era un ample espectre de la societat i el govern basc en pes –més destacats membres de tota una sèrie de partits– que s'hi pronunciaven en contra. Les manifestacions de suport al diari, fetes a Sant Sebastià el 22 de febrer i el 18 d'octubre del 2003, van ser de les més massives i transversals de la història basca recent. El fet que alguns membres del consell de redacció d'aquell diari haguessin estat víctimes de tortures també va ser denunciat per diverses associacions internacionals de periodisme com ara el Grup Midas.

Avui, cinc anys després, el sumari s'ha anat instruint amb la lentitud que caracteritza el sistema judicial espanyol. A més, malgrat el caràcter «provisional» de les suspensions d' Egunkaria i Egin , els danys soferts per aquests mitjans ja es veia que serien irreparables. Encara que guanyessin els seus judicis, segurament ja no obririen mai més. Els advocats de la defensa creuen que es confirmarà aviat si el cas Egunkaria arribarà als tribunals, i no se'n fan gaires il·lusions. A més, mostren la seva preocupació pel clima polític en què es pugui fer el judici. Es considera que un govern amb necessitat de «castigar» l'esquerra independentista pel trencament de la treva no n'és el millor dels escenaris. Igualment, la falta d'orientació dels jutges, en un temps d'incertesa en les institucions de l'Estat, també ha estat vist com un factor delicat. Però són sens dubte les dures sentències del cas 18/98 –que el mateix govern basc ha qualificat de «desorbitades»– el que més inquieta la defensa.

De moment són dos els procediments legals a què s'han d'enfrontar els encausats. Per una banda hi ha el sumari pròpiament dit, i per l'altra un procediment abreujat. El darrer afecta vuit encausats i té a veure només amb els suposats delictes econòmics del diari.

En mitjans madrilenys normalment s'hi refereixen com la «trama empresarial» obeint a la «doctrina» iniciada per un jutge Garzón entestat a veure-ho tot segons un organigrama que neix d'ETA. Malgrat tot, als escrits de les acusacions ja no es fa esment al fet que Egunkaria hauria pogut ser una eina per finançar ETA. Certament, hom no pot sinó preguntar-se com podria finançar un important grup armat un diari en llengua basca que amb prou feines sobrevivia.

PART PRINCIPAL DEL PROCÉS
El sumari és la part principal del procediment. Les acusacions aquí són greus: pertinença o col·laboració amb banda armada, que no és poca cosa. «Sona molt gros –diu Xabier Oleaga–, però en els darrers temps s'ha pogut veure que qualsevol cosa la poden considerar col·laboració amb ETA per desorbitat que sembli.» Ara bé, als encausats els preocupa especialment l'antecedent recent de les dures sentències pel cas 18/98 i el fet que es pugui considerar «col·laborar amb ETA» el simple fet d'estar en contra del TAV o defensar l'euskara. «Fa això proetarres l'EB de Madrazo o les ikastoles?», és el que molts es pregunten. El mot connectivitat és un terme d'alquimista que l'acusació s'ha empescat per ajudar a extrapolar lligams entre els acusats i ETA. Però els encausats consideren que no hi ha «ni una sola prova» d'aquesta connexió en 50.000 pàgines de sumari. Anecdòticament però significativament, als escrits de les acusacions en cap lloc no s'utilitza l'expressió «la qual cosa prova que», i sí d'altres com ara «la qual cosa indicaria que» o semblants, quan es refereix a dades suposadament inculpatòries. En quin sistema judicial tindria validesa?, ens podem demanar un altre cop. La defensa també veu una tendència de les acusacions a criminalitzar tot el que caigui fora de la Constitució amb l'estrany argument que aquesta i altres lleis orgàniques ja vetllen pel tema lingüístic, i que l'intent de desbordar-les només pot ser obra d'ETA.

De moment no se sap quan serà el judici. Falten per presentar els escrits de les defenses després que ho hagin fet ja l'acusació popular i la fiscalia, abans que la sala corresponent fixi els temes del judici oral. Que se sobresegués el cas sempre va ser l'esperança dels encausats. També retreuen al fiscal que en el procediment abreujat s'hagués adherit a darrera hora a les acusacions de la ultradretana Dignidad y Justicia. Creuen que va ser una maniobra del jutge instructor per evitar que s'apliqués la doctrina Botín, amb què s'hauria pogut sobreseure aquesta ramificació del cas.

DE PERIODISME I CULTURA
Les perspectives amb vista al judici, doncs, no són gaire falagueres. En total, es demanen prop de tres segles i mig de presó per als dotze encausats, més una multa de 235 milions d'euros. L'esperança és l'últim que es perd, però la sensació que les acusacions de tipus econòmic puguin portar a una primera sentència condemnatòria, que després enverinés el sumari, és el que més preocupa els acusats. A més, són conscients del «mal moment polític» en què pot tocar que es faci el judici. Malgrat tot, prenen coratge de l'enorme suport social de què gaudeixen i la seguretat que mai no van fer cap activitat que anés més enllà d'allò estrictament cultural i informatiu. Són gent del periodisme i la cultura, mai terroristes.