Per molt que el conseller Maragall intenti, públicament, treure importància a la jornada de vaga, la trencadissa ha estat considerable i serà molt difícil retornar a la normalitat. Un cop més, l'escola pública ha estat la gran damnificada. Les raons per la mobilització han seguit un guió molt ben estructurat per les cúpules sindicals. Primer convoquen la vaga per, tot seguit, afirmar que la causa era el malestar existent entre el professorat envers la redacció de les bases. Posteriorment anaren a predicar per les escoles amb l'objectiu de crear el caliu necessari que fes enfurismar la clientela i, a manca de la redacció de la llei, elaboraren una lliure interpretació de les bases: privatització de l'educació, desplaçament forçós de mestres, directors cacics amb dret a cuixa, avaluacions inquisitorials del professorat, organització dictatorial del centre i unes quantes plagues més. Amb tot això, el professorat, que està desencisat no sap per què ni contra qui, es creu la veu dels predicadors i, tributant un jornal, es desfoga. En aquest país, quan els indicadors educatius encenen llums d'alarma cadascun dels estaments que intervenen en el procés assenyala enèrgicament amb el dit índex el qui té al davant i crida; «la culpa és teva» i queden tan amples. Es podria anomenar «la síndrome de Finlàndia», que consisteix a veure les mancances dels altres sense parar-se a pensar en les pròpies, en comparació amb aquell país bàltic. Per exemple, les famílies critiquen la manca de preparació dels mestres catalans sense esmentar que segurament els resultats tan positius en comprensió lectora són deguts als hàbits lectors de pares i mares finlandesos; o quan els sindicats exigeixen al govern que inverteixi el mateix que allà però s'obliden d'explicar que els centres tenen total autonomia per escollir els mestres, mentre aquí titllen de perversos els petits intents que pressuposen les bases de la futura llei; o quan els polítics reclamen més compromís social amb l'educació no esmenten que en aquest país escandinau les lleis educatives els duren diverses dècades, perquè governi qui governi les respecten.

El departament ho ha fet tan malament com ha pogut. Amb certa supèrbia, bastant corrent entre els governants, han planificat els preàmbuls de la llei sense cap mena de visió participativa. I els resultats els tenim al davant. Què li hauria costat seguir l'exemple de l'elaboració de l'esborrany del Pacte Nacional per a l'Educació? Per què ni aquest govern ni els altres s'han plantejat mai fer una política informativa que arribés a tot el professorat? Per què ningú ha passat escola per escola a explicar la interpretació de la conselleria respecte a les bases d'aquesta llei? Evidentment quan una empresa amb prop de seixanta mil treballadors exerceix aquesta minsa política informativa, ha de fer aigües per força. També s'ha trobat a faltar actuacions més contundents dels altres partits. Que CiU rigui per sota el nas i que el PP estigui fora de joc cercant fantasmes catalanistes no ens hauria d'estranyar. Però, a les altres formacions que governen, els esdeveniments els han agafat amb el peu canviat. Han reaccionat tard i ambiguament. Alguns esperàvem que, l'endemà de la convocatòria de la vaga, persones significatives del Pacte Nacional per a l'Educació haguessin expressat el seu punt de vista. Per exemple hauria estat bé una defensa inequívoca amb l'esperit del pacte sobre el servei públic d'educació i el paper de l'escola concertada que allà es recollia. Dit d'una altra manera: si la redacció de la llei no era la que marcava el pacte, no hi hauria consens. Però també per afirmar que la gran majoria dels punts de les bases, tan criticades pels sindicats, marcaven una tendència complaent, si no s'esguerrava en la redacció final.

Amb tot això cal no oblidar el paper jugat pels dirigents sindicals. Molts d'ells vivint en un preuat destí, allunyat del brogit diari de les aules, intenten consolidar el seu poder, prebendes incloses. I l'amenaça els podria venir per dos pilars de les bases –hom, a manca de papers, també fa lliure interpretació–: l'avaluació del professorat i la potenciació dels equips directius. Argumenten desconfiança tant per avaluadors com per directors, que augmentaria exponencialment si les dues figures es fusionessin. Davant l'actitud que han mostrat durant tot el conflicte, deu ser veritat aquella dita del meu avi: «Sempre quedaràs emmascarat per una paella bruta.»