La malaltia de Josep Antoni Duran Lleida ha fet que Artur Mas hagi agafat la campanya de CiU pel seu compte i hi hagi imprès el seu segell. Per començar, David Madí s'ha integrat a l'equip de la maquinària electoral. Duran volia ben allunyat el general Patton de Convergència perquè li atribueix alguns errors de la campanya anterior, la de la Generalitat –aquell DVD, aquell notari–, però Mas reconeix en Madí totes les gràcies i el mèrit d'haver aconseguit que CiU fos per segon cop la força més votada. Quan Duran obtingui l'alta i s'incorpori a la campanya es pot trobar amb uns fets consumats que no són els que ell hauria consumat. Dijous passat, quan Mas anunciava que ell i Pere Macias –també de CDC– substituirien a partir d'ara Duran en els actes que el cap de llista tenia programats, Joana Ortega i Josep Maria Pelegrí, caps de la campanya de Duran, feien mala cara. Minuts abans de la compareixença de Mas i Macias al costat d'Ortega i Pelegrí hi havia hagut una reunió a la seu mateixa d'Unió i David Madí hi havia fet acte de presència.

Anem al dia abans d'aquesta compareixença de Mas, per entendre algunes coses. Aquell dia, en l'ambient distès de l'Ateneu Barcelonès, Pere Macias, substitut de Duran a l'acte, havia afirmat que si el PSOE és el dia 9 de març la força més votada, CiU li reconeixerà el dret a governar amb la condició que, a la vegada, el PSOE reconegui que la Generalitat de Catalunya també ha de ser governada per la coalició que més vots i escons va obtenir en les eleccions autonòmiques. O sigui, que si Rodríguez Zapatero vol governar amb el suport de CiU –i pot ser que no tingui altre remei–, el tripartit presidit per Montilla té els dies o els mesos comptats. Duran mai no ho hauria dit amb aquesta cruesa ni Mas, fins ara, tampoc. Macias havia parlat, Duran estava fora de joc i l'endemà, amb petits, petitíssims matisos, Artur Mas abonava les tesis de Macias, que són les de Madí i de la majoria de CDC.

El president Montilla va córrer a dir que el govern de la Generalitat no està en joc ni subhasta i la candidata del PSC va afirmar que semblava mentida que uns nacionalistes supeditessin la Generalitat a La Moncloa, però el cas és que si el PSOE guanya les eleccions i necessita el suport de CiU els socialistes catalans es trobaran amb un dilema d'envergadura shakespeariana. Si faciliten la governabilitat de Zapatero, perden la Generalitat. Si volen mantenir la Generalitat, pot ser que Zapatero no sigui president. A més a més, i perquè Carme Chacón no els acusi de supeditar la Generalitat a Madrid, CiU ja té pensat que les negociacions no les farà només amb Zapatero i amb el PSOE, sinó amb el PSOE i amb el PSC i Montilla. «Ells decidiran què és el que els interessa més», va deixar anar Mas. Si Espanya o Catalunya.

I llavors, què? Vol dir que podria passar que d'aquí a uns mesos Montilla hagués de cedir la presidència a Mas, cap de la llista més votada? Podria passar això i altres coses més provables. Mas no ha dit que ell hagi de ser el president de la Generalitat. Ha dit que ha de governar la força més votada. És la seva, però CiU té altres figures que es poden «sacrificar» per mantenir el prestigi de Mas, prestigi que quedaria realment tocat si el president de CDC substituís automàticament Montilla al Palau. Podria passar també que Montilla, d'acord amb el PSOE i CiU però fent veure que és per iniciativa pròpia, convoqués eleccions anticipades. La força més votada, que governi. Finalment, i mentre a aquest analista no se li ocorrin més idees de les que deuen voltar pels caps dels polítics implicats, podria ser també que el PSC i CiU –o CiU i el PSC– optessin per l'anomenada sociovergència o conversocialista, el govern d'uns i altres units. Aquí pau i a Madrid glòria.

Els nervis s'han traslladat a ICV i a ERC. A ERC se les prometien molt felices, amb Duran al capdavant de CiU. Ja tenien assajats tots els improperis que havien de llançar contra el seu nacionalisme tebi, contra les seves ànsies ministerials. Ara tenen al davant el general Patton del sobiranisme i el Mas que no pensa en ministeris ni en conselleries sinó en la presidència.

Ara bé, la por verdadera, terrible, és la que hi ha a CiU per si el que guanya les eleccions és el PP. No perquè amb el PP no s'hi puguin entendre a Madrid –coses més difícils presenta la política–, sinó perquè en aquest supòsit no hi ha res per negociar a Catalunya. No només això; si el PP triomfa a Espanya i governa, el tripartit té vida per molts i molts anys i CiU es pot veure abocada a l'estat residual. El PSC, amb els seus companys de govern catalanista, d'esquerres, etcètera, té un altre dilema shakespearià: què li garantirà la tranquil·litat i els càrrecs: la victòria del PSOE o la del PP? La resposta que escolten en els moments d'intimitat que no enganyen és d'aquelles que fan caure en basca. La del PP.

Qui digui que la campanya és avorrida i incita a l'abstenció és que no té ulls a la cara, perdonin.