Periòdicament, Hollywood encara es recorda de Broadway i apareix a la cartellera alguna pel·lícula musical. La majoria de musicals cinematogràfics tenen, però, l'aire de franquícies que volen allargar o rellançar el seu èxit teatral a partir del cinema. L'operació no sempre funciona i sembla que hi hagi una certa incompatibilitat entre les troballes espectaculars que tenen lloc a l'escenari i la forçada espectacularització de les propostes cinematogràfiques.

Tot plegat potser ve donat perquè el musical cinematogràfic necessita repensar-se, no pot ser un perllongament dels negocis turístics anglosaxons i li cal posar-se en relació amb l'estètica dels videoclips i les noves formes de creació audiovisual instaurades des de la indústria pop. Un cas paradigmàtic de la crisi del musical fílmic va ser el fracàs de l'adaptació cinematogràfica d'El fantasma de l'òpera. Mentre que la seva versió teatral s'ha consolidat, després de vint anys de permanència als escenaris, com la franquícia musical més rendible de tots els temps, la seva versió cinematogràfica va travessar les pantalles amb més pena que glòria. Les raons del seu anonimat no eren degudes només a la planera direcció de Joel Schumacher, sinó a la impossibilitat de traslladar a la pantalla una experiència que tenia tot el seu sentit a partir de la utilització que es fa del teatre com a escenari global.

Totes aquestes reflexions tenen a veure amb la sensació de fracàs que també acompanya una de les pel·lícules més esperades de la temporada, Sweeney Todd de Tim Burton.

El film pren com a punt de partida un dels millors musicals dels darrers anys, obra d'un compositor com Stephen Sondheim, allunyat del manierisme melòdic de l'Andrew Lloyd Weber d'El fantasma de l'òpera. L'univers gran guinyolesc del relat en el qual es barreja una història de venjança amb moments de canibalisme i crims de gran sadisme sembla que pot establir una curiosa aliança entre la temptació gòtica de Tim Burton i l'espai d'un sòrdid Londres victorià que ens proposa la faula. Curiosament, Sweeney Todd acaba essent una de les pel·lícules més porugues i impersonals de Burton. El cineasta sembla que delegui tota la creativitat al dissenyador de producció –Dante Ferreti, constructor dels mons de Fellini– i es limiti a posar en escena de manera rutinària el musical de Sondheim. Sembla que la grandiositat de l'obra de Sondheim li faci por, que se senti incòmode davant d'una obra cantada en el seu 90 per cent i sigui incapaç de crear més enllà de les normes establertes pel musical. La sensació final és la mateixa que procurava, malgrat la distància, l'adaptació cinematogràfica d'El fantasma de l'òpera. Sembla que els interessos de la franquícia musical impedeixin al cinema poder crear amb llibertat. Si prenem qualsevol de les coreografies que Burton va construir a Charlie y la fábrica de chocolate veurem que hi ha més imaginació que en tot el metratge de Sweeney Todd. Què pot fer el musical cinematogràfic davant d'aquesta por per apartar-se del poder teatral? Si repassem els musicals rodats els darrers anys veurem que potser l'alternativa real és la que Baz Luhrman va dissenyar amb Moulin Rouge!. En aquell cas es va construir un musical anacrònic, excessiu i genial, proper al videoclip però fet des d'un clar desig d'innovació i de recerca estilística. Malauradament, l'exemple de Moulin Rouge! s'ha acabat esvaint.