Darrere qualsevol reforma educativa o proposta de retoc de la llei vigent, s'hi ha de pressuposar la intenció de millora. Mal govern fóra aquell que pretengués empitjorar a dretcient la norma legal que ha de regular la formació de les noves fornades d'universitaris i professionals, així com d'educar-los com a ciutadans capaços de conviure en harmonia. Hom pot preguntar-se, tanmateix, en què consisteix «millorar» el sistema educatiu; si es tracta d'aconseguir individus capaços i autònoms o androides ensinistrats. Els primers resultaran crítics i podran créixer en la cultura; els segons, seran útils per realitzar tasques mecàniques. Aquells poden ser problemàtics perquè tenen tendència a pensar per si mateixos; aquests, en canvi, són dòcils si se'ls recompensa i se'ls greixa. Però també és cert que els darrers configuren una societat d'esclaus, apàtica i somorta, mentre que els primers constitueixen una societat on la llibertat de pensament impulsa la vida i la creació.

La proposta de decret que el Departament d'Educació ha fet pública, si bé en part és deutora de la LOE dissenyada a Madrid, s'entesta a repetir errors que han acabat per ser llocs comuns del llenguatge dels alumnes, dels docents i de les escoles (i em temo que també del món universitari, al qual hauríem suposat més cultivat). No seré jo qui atiï la guerra gremial per les hores, engrunes miserables en un àpat olímpic. Ja tenim prou feina a les aules per barallar-nos entre nosaltres! Des que em dedico a donar classes, he vist minvar contínuament les hores de la meva matèria. I sembla clar que l'autoritat no pararà fins a anorrear-la o convertir-la en la maria per antonomàsia.

Pot ser convenient redistribuir les hores del currículum; és possible que les llengües catalana i castellana coincideixin en alguns apartats del programa; és possible que les matèries de modalitat necessitin més temps per ser desenvolupades suficientment; pot ser, només faltaria, que el temari de filosofia necessiti una remodelació. Tot això és raonable, com ho és també que el problema sigui menys atribuïble a la quantitat d'hores que a la qualitat de les classes i dels recursos disponibles. I, sobretot, a l'ambient que es respira a l'entorn del món de l'educació: crispació, desconfiança, igualitarisme en la vagància i la incompetència i absència d'un projecte pedagògic intel·ligent i ben definit. M'agradaria, però, cridar l'atenció sobre algunes reflexions que em semblen pertinents; reflexions que condueixen a preguntes plausibles.

Les lleis educatives estan macerades en filosofia. Pertot transpiren ideals pedagògics i socials provinents del magí de pensadors, o sigui: filòsofs. ¿Per què l'ensenyament de la filosofia és menyspreat de manera recurrent per les lleis que s'hi inspiren?

La filosofia és el marc general en el qual té lloc qualsevol reflexió teòrica sobre la realitat. És absurd, doncs, que es classifiqui la filosofia, en el currículum, com una ciència social. És des de la filosofia que s'estableixen les partions entre les ciències. No passa el mateix amb la història de la filosofia que, com a branca de la història que estudia el pensament filosòfic i els seus autors, sí que és una ciència social.

Si es pretén que els estudiants tinguin una visió informativa i crítica de la ciència en el món actual, no es pot deixar de banda l'economia, el dret, la filologia, la lingüística, la sociologia i la psicologia, així com la resta de les ciències socials. Com tampoc la lògica i les matemàtiques, ciències formals no reductibles a l'experiència sensible. Confondre ciències amb ciències naturals no és propi de ments il·lustrades. ¿O són més científiques les investigacions de Newton que les de Weber; les de Lavoisier que les de Kant; les de Darwin que les de Marx; les de Dalton, Curie o Einstein que les de Saussure, Keynes o Rawls? ¿Supera la física de Cavendish o Feynman el rigor històric de Jaeger o Preston?

El conseller Nadal, historiador d'ofici, deu tenir quelcom a dir sobre aquest assumpte. L'èxit aclaparador d'internet o de la telefonia mòbil, ¿pot entendre's només com el resultat de les investigacions en telecomunicacions, sense atendre ingredients econòmics, psicològics o sociològics? Què en pensa el conseller Castells, reputat economista? ¿Es pot respondre aquestes preguntes de manera taxativa? Aleshores, ¿per què la nova matèria ciències per al món contemporani només té continguts de ciències naturals i tecnologia?

I encara: pel que se sap dels continguts de l'esmentada matèria, hi ha molts temes de contextualització social de les investigacions científiques i llurs aplicacions tècniques, així com la influència en elles d'elements morals, econòmics, religiosos, històrics o, en general, de caire social. Aquesta visió global és la perspectiva filosòfica per excel·lència, i ja existia al temari de filosofia I. ¿Per què s'han eliminat d'aquesta matèria per introduir-los en una altra de nova creació no destinada, en principi, a ser explicada per filòsofs? Si qualsevol no pot explicar química, ¿per què qualsevol hauria de poder explicar filosofia?

Si es treuen hores a l'ensenyament de les llengües oficials de Catalunya i a la filosofia i s'augmenten a les matèries específiques de cada modalitat de batxillerat; si es vol aplicar una pàtina de cultura científica als estudiants que sintetitzi coneixements propis de cada disciplina i reflexió crítica, ¿per què no es dedica una part del temps guanyat per les matèries de cada especialitat a subministrar aquesta cultura científica?

¿Qui millor que els professors de cada àrea per impartir nocions del seu domini: genètica els biòlegs, relativitat els físics, globalització els economistes, migracions els geògrafs, nous materials els químics, teoria del caos els matemàtics, nous codis lingüístics els filòlegs i lingüistes, enfrontaments i convivència entre cultures els etnòlegs i antropòlegs o les perplexitats d'ara i de sempre els filòsofs? ¿Per què engegar una nova matèria que amb dues hortes setmanals no pot ni somniar aconseguir el seu desaforat propòsit i que, a més a més, serà impartida per un professor orquestra que potser sabrà alguna cosa –amb molta fortuna– sobre un 10% del temari?

La filosofia té tant a veure amb la ciutadania com amb la ciència, ni més ni menys. La visió dels tècnics del ministeri (i, si no ho desmenteixen, també la dels de la conselleria) és, per dir-ho suaument, esbiaixada. ¿Per què no s'informen millor? Xavier Rubert de Ventós, eminent filòsof, podria assessorar-los amb solvència.