El tòpic que el món dóna moltes voltes encara em sorprèn a vegades. Repassem sinó la biografia d'en Rafael Orri. Va néixer fa 61 anys al Poblenou de Barcelona, quan les fàbriques i els tallers que omplien el barri ni tan sols s'imaginaven que n'haurien de marxar per culpa d'unes olimpíades i Benet i Jornet potser aleshores ni tan sols sabia que hi havia una zona de Barcelona amb aquest nom.

Allà es va educar i créixer en Rafael, mamant com més o menys tots els de la seva generació, els aires nous que arribaven en un país sotmès pels antecessors dels qui actualment pretenen manar el proper 9 de març. Les seves inquietuds el van acostar al món del teatre i entre els anys 1977 i 1980 va ser membre de ple dret de la companyia teatral més transgressora en aquells moments: Els Joglars. Això sí, abans que Albert Boadella s'enamorés d'Esperanza Aguirre i passés amb bous i esquelles a la defensa de la lletra «ñ» i de la identitat «messetària i cigronera». Va tenir la sort de baixar del barco molt abans i dir adéu a la faràndula. De fet, tampoc ho ha fet mai del tot d'abandonar això de la faràndula. Tot just deixar la companyia, va obrir un restaurant ni més ni menys que al carrer del Pecat de Sitges. Tota una premonició. Li va durar només un any, el temps just per a la caiguda del cavall que el va menar directament a un convent de frares caputxins a Arenys de Mar, l'any 1981. Fins al 1988 es va fer un tip d'estudiar teologia fins que va ser nomenat diaca. La carrera, però, tot just començava, i poc després el Bisbat de la Seu d'Urgell –per cert, molt allunyat d'Arenys de Mar– el va nomenat prevere amb tots els drets a ser vicari, rector, canonge i si l'ambició i la sort acompanyen, fins i tot bisbe, arquebisbe o cardenal. Ell, però, mancat d'ambició, va demanar que el traslladessin a parròquies petites i deixades de la mà de Déu –no hi ha segones intencions– de les comarques de Lleida, fins que l'any 1997 el seu humil desig es va veure plenament satisfet quan el van convertir en gairebé un anacoreta en adjudicar-li l'ermita de la vall de Núria. Hi va ser fins al 2006. Els fidels, majoritàriament passavolants, ja es podien adonar que les creus que lluïa tenien més braços que les que acostumem a veure, i que les sotanes eren un xic més acampanades que les que imposa la moda catòlica, apostòlica i romana. Eren només petits símptomes del seu apropament a la litúrgia ortodoxa.

Després d'un any reclòs a Ribes de Freser, convivint amb altres capellans més heterodoxos, va fer finalment el triple salt mortal i va passar directament a la competència més antiga i tradicional del Vaticà: l'Església bizantina, l'ortodoxa, la del culte a les icones i que abasta des de Grècia i Turquia fins a gairebé tota l'Europa oriental. Jo, que, humilment agnòstic, penso que es tracta d'una maniobra que només serveix per sortir de les brases i caure al foc, em permeto demanar-li què diferencia els uns dels altres. Tots creuen en dogmes, tots veneren la Mare de Déu, tots practiquen la confessió i la comunió i les imatges, tant per catòlics com per ortodoxos, formen part de la seva posada en escena.

Tot passejant fins al temple que els ortodoxos tenen previst obrir d'aquí un mes a Ripoll, m'ho resumeix. Pel que entenc, més que un problema de fe o teològic, el que els diferencia és la litúrgia, les formes i el protocol. Em diu que els ortodoxos no tenen un cap visible i infal·lible com el Papa de Roma, i que l'estructura purament piramidal del Vaticà per ells no té importància. Entenc algunes diferències bàsiques, com ara que la seva missa és la mateixa per a totes les parròquies ortodoxes. És a dir, a Girona, Barcelona, Pisa, Torí o Mollerussa, posem per cas, cada capellà de parròquia escull, en determinats moments, les lectures evangèliques i el sermó habitualment. En les parròquies ortodoxes no és així, i en cada missa es llegeix exactament el mateix que a Constantinoble, al monestir d'Athos, a Belgrad, a Moscou o al temple de Ripoll, quan s'inauguri. El cap més proper que tenen els ortodoxos ripollesos és a Sèrbia. I a més em diu que el cap més important, que és a Constantinoble, a diferència del Papa de Roma, no pinta res. Tot es decideix per concili.

Tornant a la situació personal d'en Rafael, confessa que de moment és monjo però que ja ha enviat els papers per poder ser prevere. Quan li pregunto d'on surten les misses, em respon que de l'autofinançament. Al Ripollès em diu que hi ha prop de tres-cents emigrants procedents de països de l'est, la majoria romanesos. Em confessa, però, que també hi ha alguna o altra subvenció de la Generalitat de Catalunya que es distribueix des de Barcelona, on des de fa 37 anys hi funciona un centre de l'Església ortodoxa.