La cantant, actriu i ara també directora Madonna va protagonitzar ahir la jornada de la Berlinale amb l'estrena de la seva òpera prima, Filth and wisdom, una àcida comèdia de baix pressupost en la qual tres amics amb poca sort lluiten per complir els seus somnis. La diva va acaparar tots els flaixos del dia, tot i que el seu debut rere de les càmeres es va exhibir en la secció de Panorama, fora de competició, i va deixar sense el menor ressò mediàtic les tres pel·lícules de la secció oficial, la japonesa Kabei, la italiana Caos calmo i la francesa Lady Jane.

«Avui només sóc directora», va afirmar Madonna, amb un vestit negre semitransparent en una multitudinària roda de premsa. La cantant va comparèixer flanquejada pels seus protagonistes, Vicky McClure, Holly Weston i el singular Eugene Hutz, amb diadema al cap, penjoll de fusta al coll i guitarra espanyola al muscle.

Els suburbis londinencs són l'escenari de Filth and wisdom, que es podria traduir com a «ronya i saviesa», protagonitzada per Andrej, un immigrant ucraïnès, filòsof i macarra que malda per treure endavant el seu grup de gipsy punk mentre treballa satisfent les retorçades fantasies sadomasoquistes d'homes casats. Fumador, borratxo i malparlat, aquest antiheroi contemporani serveix de nexe de connexió amb la resta dels protagonistes, tan perduts com ell.

«La pel·lícula tracta de la dualitat de la vida i dels extrems de l'espectre que no estan tan separats com sembla», va afirmar, reflexiva, Madonna. Va explicar que s'ha enfrontat a aquesta nova aventura com un «viatge propi» i va recalcar que en la pròxima dècada espera dedicar-se a fer «més música i més pel·lícules».

Mentre Madonna feia de les seves, la secció a competició va seguir el seu curs, sense contratemps. Itàlia, que en els últims anys no ha presentat a la Berlinale cap film destacable, hi va competir amb Caos calmo, una pel·lícula discreta, amb l'imant de Nanni Moretti com a actor i dirigida per Antonio Luigi Grimaldi. Del japonès Yoji Yamada es va projectar un film titulat Kabei, exponent del cinema polit i bell japonès, dotat de personatges molt ben delimitats, malgrat la cotilla imposada per la tradicional submissió japonesa a la disciplina i la contenció.

França, finalment, va competir amb Lady Jane, de Robert Guédiguian, una pel·lícula amb una bona arrencada a càrrec d'Ariane Ascaride, l'esposa del director, com a exmembre d'una banda de gàngsters a qui la vida passa una cruel factura, ja retirada i convertida en ciutadana de bé.