D iu la mala premsa que els actors temen els crítics. Que els abominen. Que els provoca uns nervis que els engarroten a l'escenari i, per tant, defensen el seu personatge garratibats. De fet, la crítica té el mal costum d'assistir a la primera funció, que és quan la producció és més verda i, per tant, es veuen millor els descosits de la proposta escènica. Però ser a l'estrena és, sovint, un imperatiu dels mitjans de comunicació que volen recomanar o desaconsellar l'assistència a un espectacle o a un altre. El cas és que, habitualment, quan un crític entra en una conversa d'actors es pot produir un silenci acusador, l'àngel que passa, s'entrebanca, maldestrament. Fa poques setmanes, els crítics de la premsa de Barcelona van recuperar uns premis honorífics (un diploma sense emmarcar) que habitualment llueixen actors, actrius i directors tant com poden. Brilla més que una poma dels Max, entregada pels col·legues; la cartolina es rep dels enemics de la filera 7 de platea. Diu ràdio macuto que els crítics són uns éssers ferotges, reprimits, amargats, amb uns grans ullals i un alè pudent, que creixen a còpia de mala llet i d'alcohol d'alta graduació. Tot això, diu, sí, la sapiència popular. Però també canten els refranys que en tot hi ha excepció. Aquest paradigma es va produir dilluns al vespre a la històrica (i encara cremada i gèlida) Cúpula Venus: unes 400 persones, majoritàriament del sector de les fustes de l'escenari, van ovacionar el crític Gonzalo Pérez de Olaguer. Ho van fer en la presentació del llibre Els anys difícils del teatre català. Memòria crítica, sense que ningú hagués llegit aquesta publicació d'Arola. Els aplaudiments calorosos van ser, doncs, per a l'autor, el degà de la crítica a Barcelona, com se li diu des de la professió amigablement, i que ha suportat quasi mig segle dels espectacles fets a Barcelona. Que no és poc.
L'èxit ja es palpava en l'ambient. Quan signatures il·lustres com Marcos Ordóñez no poden entrar a un auditori al peu de la Rambla perquè no hi cap ni una agulla, en aquests temps, és que se celebra alguna cosa més que una simple (i segur que rigorosa i referencial) capçalera. El llibre és el resultat d'una epopeica labor. Gonzalo Pérez de Olaguer, crític d'El Periódico i que ha passat per moltes capçaleres periòdiques de la Catalunya de la transició, ha mantingut en els últims anys una lluita aferrissada amb el càncer. Dilluns, valent i generós, afirmava que hi ha gent que supera aquesta malaltia i altres que es queden pel camí: «Jo estic al mig.» Confessions com aquestes qualifiquen més bé que qualsevol recollida de signatures i declaracions pomposes el seu grau d'humanitat. Gonzalo, emotiu i emocionat, no estava sol a la taula de la Cúpula Venus. Per donar-li pes polític, el president de la Generalitat, José Montilla, va presidir l'acte, tot i haver fet esperar mitja hora la concurrència. Per desdramatitzar la pompositat i eliminar qualsevol imatge de doctor honoris causa, hi havia el bigoti sorneguer de Joan-Anton Benach, crític de La Vanguardia, i la mateixa Carme Tierz, directora de BCN Teatre, possiblement columna vertebral d'aquest somni, entre viatges a hospitals i al despatx d'en Gonzalo. El crític comentava, sobre el llibre, que avui es fa millor teatre que el de les dècades dels 60 i 70, però que hi troba a faltar una espontaneïtat i militància. Ell, que ha sabut torejar des de les prèvies les crítiques, és una indispensable baula per recordar que els crítics són humans, tenen sentiments i poden aixecar passions. Bravo i felicitats!