Sally Hawkins interpreta la protagonista del film, Poppy, una jove londinenca obstinada a ser feliç fins i tot quan li roben la bicicleta, que és immune a l'amargor i que vesteix com viu, de molts colors. L'altra cara de la moneda és Scott (Eddie Marsan), un professor d'autoescola torturat i «torturador», malalt de la seva pròpia bilis interior. De l'encreuament de tots dos sorgeix un film deliciós amb escenes magistrals, com ara una classe de flamenc impartida per una sevillana que tracta d'inculcar al seu alumnat el secret del taconeo com a arma per marcar el territori, en la vida i en l'amor.

«Poppy és una noia que estima la vida», va resumir Hawkins. L'encert de Leigh consisteix a reflectir-ho i alhora demostrar que no és una esbojarrada, sinó un ésser dotat d'una enorme sensibilitat per captar traumes aliens i donar respostes adultes quan la situació ho requereix.

Leigh va enlluernar a la Berlinale amb una pel·lícula que s'aparta del seu estil més social o dramàtic, com Secrets i mentides (1996) o El secret de Vera Drake (2004). «No és una pel·lícula d'éssers blancs o negres, és una pel·lícula amb éssers dominats pel costat fosc o pel costat positiu, però sense unilateralitat», va dir Leigh.

El món acolorit de Poppy va arrencar riures i ovacions, en una jornada marcada per la projecció del film d'Errol Morris, el primer documental en competició en la història del festival.

Morris secciona en la seva pel·lícula, amb la meticulositat d'un metge forense, les fotografies que el 2003 van trasbalsar el món i que mostraven soldats nord-americans humiliant i torturant presos iraquians i posant somrients al costat dels seus cossos. Disposa d'un material d'excepció: el testimoniatge dels mateixos protagonistes, com ara la soldada Lynndie England, la de la famosa fotografia amb un pres lligat com si fos un gos, o la seva companya Sabrina Harman, que somreia fent el senyal de la victòria. Totes dues soldades expliquen davant de la càmera fins a l'últim detall de com i per qui van ser preses aquestes imatges. England relata la seva experiència en un exèrcit en què la dona no pot mostrar febleses, i explica que es va deixar fer les fotos per impressionar el seu xicot.

Morris planteja els fets d'Abu Ghraib com a part d'una Standard Operating Procedure –o sigui, procediment habitual amb presos iraquians–, en la qual l'acte de fer despullar els reclusos i fer-los posar davant de soldades era una forma de vexació sexual.

La presó iraquiana, com altres instal·lacions de l'exèrcit dels EUA en aquest país, es va aixecar d'acord amb un pla, i el que va passar no va ser obra d'un grup de soldats, més o menys embrutits, sinó que responia a una estratègia concreta confirmada des de dalt, segons la pel·lícula.

El problema és que els 118 minuts de fred documental, en què es combinen el relat dels testimonis amb les fotografies, més les escenes de ficció que representen tortures, no desperten l'empatia. Una autòpsia pot establir la causa d'una mort, però no el mòbil de l'assassí.

Va completar la jornada Day and Night, del coreà Hong Sangsoo, un film una mica buit, però agradable, sobre el diari d'un coreà que fuig a París per un problema policial. L'home alterna les converses nocturnes amb la seva esposa, a Seül, amb llargs passejos amb una bossa de plàstic per un món que no li pertany i on l'únic reducte són els compatriotes.