Vivim en un país en què els gais i les lesbianes poden casar-se, cosa que vol dir que la seva condició de vida o la seva opció sexual està oficialment acceptada. Però hi ha una distància gran entre aquesta «oficialitat» i el que pensa una part de la societat, alguns polítics i en especial l'Església, concretament l'Església oficial. Lídia Pérez ha volgut evidenciar aquesta situació a través de dues instal·lacions que presenta a Reus. Fa uns quants mesos, aquest muntatge, malgrat estar dins de la programació de l'Antic Ajuntament de Tarragona, va ser censurada sense cap argumentació possible, perquè qualsevol que se'n donés seria inacceptable

L'artista manipula i transforma una sèrie de maniquins per crear un grup de dones en actituds lascives. Figures que s'acaronen, es desitgen i mantenen relacions sexuals, alienes a la presència dels espectadors, i donen peu a lectures molt diverses. Els seus cossos idealitzats i freds –maniquins–, fredor accentuada per la blancúria de la seva pell, que contrasta amb els rostres expressius, els llavis oberts, la llengua enfora, els ulls tancats en ple èxtasi. Amb el seu caràcter expressionista gairebé grotesc, remarquen com viuen lliurement la sexualitat, a diferència de les altres maniquins també despullades, però mes convencionals i estereotipades, que semblen moure's entre els grups, més en la línia de dones objecte. Aquesta primera instal·lació es complementa amb una veu femenina en off que repeteix constantment amb to inquisidor la frase que dóna títol a l'exposició.

D'aquest espai de «pecat», «torbació» i «guarrería» passem a un altre de diferenciat. Un altar amb una gran marededéu inflable, vorejada de flors artificials, flors que són gairebé un leitmotiv de l'artista. Quan l'espectador s'apropa, la verge s'infla i es desinfla acompanyada també d'una veu en off que diu: «Milagro, milagro». Una imatge tan artificial i falsa com la posició de l'Església amb el col·lectiu homosexual. Una Església que no els accepta encara que ells manifesten que són creients.

Dos espais, dues obres diferenciades, amb un tractament teatral, dues escenes que es poden considerar seqüencials, creant un temps. Efectes de llums i d'ombres que accentuen tant la sexualitat com el misteri, i música de Maurici Dalmau feta específicament per a aquesta mostra. Ironia, crítica, sarcasme, manipulació, presència constant del kitsch, apropiacionisme, són elements característics de l'obra de Pérez.