Catalunya es troba a les portes de tenir la seva primera llei d'educació de la història recent. Aquesta llei ha de servir per donar la necessària estabilitat al nostre sistema educatiu, consolidar l'educació com una eina fonamental per a la construcció d'una societat democràtica, socialment cohesionada i que impulsi el nostre creixement econòmic. Per aquest motiu, en la legislatura anterior vam iniciar el procés d'elaboració de la llei amb la signatura del Pacte Nacional per a l'Educació. Aquest pacte, liderat pel govern de Catalunya i fruit d'un ampli consens de la comunitat educativa, famílies, professorat, patronals i entitats, ha estat el primer gran acord en molts anys per posar les bases d'un canvi estructural en el sistema educatiu català. Als cinc grans àmbits sobre els quals se sustenta aquest acord (famílies, servei públic educatiu, coresponsabilitat dels ajuntaments, professorat i autonomia de centres), només calia, a l'hora de redactar l'esborrany de la llei d'educació (LEC), afegir-hi aquells altres aspectes del nostre model educatiu que havien quedat fora del debat del pacte perquè hi ha un gran consens social: el nostre model d'escola integradora i socialment cohesiva, el suport a la innovació educativa, la immersió lingüística, l'impuls de la formació professional i el temps educatiu no escolar, entre d'altres... En comptes de fer això, ens hem trobat que el Departament d'Educació ha volgut iniciar el tràmit de la LEC posant sobre la taula un nou document, anomenat «bases de la llei», al mateix temps que anunciava públicament que, al calaix i desat amb clau, hi té el text articulat. Aquest document de bases no té el consens del pacte, i per tant tampoc té la seva força. A més a més, proposa coses noves, coses que no eren en el pacte, com ara un nou model de gestió de centres –«la gestió indirecta»–, i deixa de costat o passa una mica per sobre d'alguns aspectes essencials del pacte com és la caracterització del servei públic educatiu de Catalunya. El document de bases no diu res d'acords tan importants que figuren en el pacte com són avançar cap a la gratuïtat per a totes les famílies que escolaritzen els fills en centres que presten el servei públic educatiu, ni de l'equiparació de recursos entre les dues xarxes (harmonització d'horaris de l'alumnat i equiparació de les condicions de treball del professorat, entre d'altres).

Tampoc no s'aprofita l'oportunitat per presentar alguns dels aspectes que configuren el nostre sistema educatiu, que tal com hem dit abans, tot i no figurar en el pacte, hauran de ser a la LEC. Per tant, se substitueix un document que ha tingut un gran consens social, el pacte, per un document que no té cap mena de consens, les bases de la llei. Aquest no és el camí. Els senyals d'alarma han sonat –hi ha una convocatòria de vaga molt majoritària per al dijous 14 de febrer–, i aquests senyals han de fer reflexionar el conseller d'Educació. Cal que reprengui la iniciativa del diàleg amb totes les parts implicades, que aposti pel desplegament del Pacte Nacional per a l'Educació, i així, entre tots, arribar al consens necessari que aquesta llei exigeix.