El 14 de febrer, s'ha convocat una vaga general a l'educació a Catalunya per tal que no tiri endavant la llei d'educació catalana (LEC). La convocatòria inclou tots els sindicats de docents i tots els d'alumnes. I per això mateix, fa setmanes que el conseller d'Educació Maragall va de bòlit per aturar-la. És aquesta una llei que continua la línia de privatitzacions i desmuntatge de l'estat del benestar que tan bé ha fet el tripartit post-CiU. No s'hi utilitza la paraula privatització perquè entre totes i tots hem aconseguit que passi a tenir un sentit negatiu però sí que les relacions entre escola i empresa hi creixen, amb direccions allunyades de la docència i molt més poder de decisió que l'actual i desregularitzacions de les condicions de part del professorat a través de fundacions externes. El camí que marca la llei és ben clar i no va cap a Finlàndia (model mediàtic d'excel·lència) sinó cap a la Gran Bretanya, on pot haver-hi instituts amb mòduls educatius de nutrició participats per empreses com McDonalds, les quals a banda de dotar econòmicament els centres i participar en la seva gestió es renten la cara i es doten de mà d'obra barata directament des de l'escola.

Per una llei que asseguri un mínim del 5,4% del PIB dedicat a educació (que és la mitjana dels països de l'OCDE), allunyat del 2,1% actual a Catalunya; contra l'externalització de serveis (des d'aules d'acollida i obertes fins a les mateixes direccions); per un ensenyament públic i de qualitat no sotmès a les normes del mercat; per una educació que no passi per la productivitat, que redueixi el màxim permès d'alumnes per classe a 25 i millori la dotació dels centres a tots els nivells; per la desaparició dels concerts amb les escoles privades i que aquestes es vagin incorporant gradualment a la xarxa pública... El 14, cal sortir al carrer per no fer cap a la Gran Bretanya i encarar el camí finlandès... i anar molt més enllà.