diumenge, 10 de febrer de 2008
> La por quotidiana en una dictadura
cinema
«4 MESES, 3...» / IMMA MERINO.
+ Un moment del film. Foto: EL PUNT
|
En el bany d'un hotel hi ha un fetus que es mostra en un pla de 40 segons de durada. És una imatge contundent i brutal que arriba en un moment de la pel·lícula en què Cristian Mungiu ha demostrat un sentit moral i estètic de l'el·lipsi respecte a les situacions més escabroses, juntament amb una sobrietat en la posada en escena antitètica amb l'efectisme. El fetus, doncs, no culmina una cadena d'horrors que busquen impactar l'espectador. Una altra cosa és que la pel·lícula, a propòsit del cas d'un avortament clandestí que podria haver-se practicat en els últims temps del règim de Ceausescu, no està concebuda per complaure. En tot cas, per què la insistència en aquests fetus de quatre mesos, tres setmanes i dos dies? Aquesta pregunta, repeteixo, no tindria sentit si la imatge s'afegís a altres de semblant naturalesa que perden el seu efecte en la successió acumulativa. Però la seva excepcionalitat convida a pensar-hi. També es pot considerar que Mungiu, per una vegada, cau en el cop d'efecte. Però no serà que el jove director romanès, encimbellat justament a Canes amb la Palma d'Or per aquesta pel·lícula, ens fa present que hi ha coses horroroses davant de les quals no podem apartar la mirada? Dic horror sense voler fer un judici moral sobre l'avortament. L'horror no és pròpiament aquell tros de carn sangonós. L'horror és que, al traumatisme de l'avortament, s'hi afegeixi una prohibició que obligui a practicar-lo en condicions nefastes on hi poden campar serps abjectes com ho és l'home que, exigint una torna, ajuda a provocar-lo a l'espantada Gabita. L'horror és la por que sent Otilia, l'amiga de Gabita, per fer desaparèixer el fetus. L'horror és una dictadura i també voler-la oblidar. Una dictadura com la de Ceausescu, que va prohibir l'avortament a Romania perquè hi augmentés la mà d'obra barata per al règim. Hi ha moltes coses desoladores que s'enganxen a una societat sota el pes d'una dictadura que es va fent tan llarga com per creure que no acabarà mai. Algunes són molt evidents, com ara la por, que acostuma a perdurar temps després de la caiguda del règim. Una altra és el servilisme de part dels ciutadans, a vegades de bona part dels ciutadans, que els converteix en vigilants i delators. Encara una altra, que pot ser més subtil, és l'absència de moral. I el desànim, la falta d'esperança: allò durarà per sempre? Tot això i més és en aquesta pel·lícula tan esplèndida com colpidora per la qual Cristian Mungiu ha recordat l'època que, corresponent a la seva adolescència, va ser la del final de la dictadura. La reconstrucció fa sentir-ne la sordidesa mentre les escenes, rodades amb rigor i coherència en plans seqüència amb la càmera fixa, van succeint-se de manera impecable. La pel·lícula també vol ser la història d'una amistat (excel·lents les dues actrius protagonistes) que no pot evitar sortir malmenada d'una duríssima experiència.
|
)
