diumenge, 10 de febrer de 2008
> Dispareu sobre el docent
els fils d'Ariadna
LLUÍS MUNTADA.
L legir. Coincidint amb la presentació de les bases per a la llei d'educació de Catalunya (LEC) i amb la convocatòria de vaga en l'ensenyament per al 14 de febrer, la Fundació Jaume Bofill va publicar un informe titulat El professorat de Catalunya, on des de diferents vectors se situaven «les problemàtiques actuals que envolten el docent a Catalunya» i on es proposaven «línies d'actuació [...] que contribueixin a resoldre aquestes problemàtiques». En contra de l'actitud obscurantista que propugnava un sindicat («¡No llegeixis aquest informe neoliberal!»), em vaig prendre la molèstia de llegir-lo. I dic molèstia a posteriori. Perquè en alguns passatges el document assoleix uns nivells d'inconcreció i de retòrica retoricada –que diria el gran Ramon Llull– que en fan molt feixuga la lectura: expressions com ara «grandària de les classes més grans» sembla que per un moment acariciïn la sacrificada virtut d'erigir l'informe mateix en una prova fefaent d'alguns dels dèficits expressius que llasten el nostre sistema educatiu. Interpretar. La principal objecció que es pot fer a l'informe radica en l'abisme que hi ha entre les dades objectives que aporta el mateix estudi i la interpretació d'aquestes dades. S'ha de ser molt agosarat per afirmar –amb l'IVA del refistolament poètic inclòs en el preu– que quant a satisfacció professional el docent català «més aviat es mou en una situació borrosa [sic] que va des de la indiferència [sic] fins a una lleugera satisfacció [sic] en el que s'ha acordat anomenar inèrcia captiva [sic] [...] de la inèrcia de qui se sent captivat en una gàbia d'ivori [sic], que sembla directament relacionada amb l'absència d'una veritable [sic] carrera docent [sic]». A estones tens més la impressió d'estar llegint un tractat animista o degeneradament freudià que no pas un estudi rigorós bastit amb conceptes escaients. Mitjans de desinformació. Ens movem a cops de titulars. Els matisos i l'interlineat, tan cars per als nostres temps urgents, són substituïts per l'esquematisme dels titulars de notícies. Alguns punts de l'informe, convenientment jibaritzats pels mitjans d'incomunicació, posen el docent en el centre de totes les dianes. No és cert, ni de bon tros, que els docents catalans siguin dels més ben pagats d'Europa. Tampoc no és cert que comparativament amb els d'altres països passin menys hores amb els alumnes (en cap moment l'informe s'atura a dir, per exemple, que les tutories a secundària, previstes oficialment amb una hora de dedicació setmanal, pel cap baix exigeixen que el professorat multipliqui per quatre o més les hores setmanals destinades a aquest càrrec). Des d'aquest punt de vista, és molt lamentable que el conseller d'Educació, Ernest Maragall, encara a hores d'ara no hagi sortit, en honor a la veritat, a desmentir la deformació que s'ha fet d'aquest informe. LEC. Si s'aprova la llei d'educació (que desregula condicions laborals dels docents, que no registra el punt del Pacte Nacional per l'Educació que acordava destinar un 6% del PIB a Educació), hi haurà un abans i un després. Algú podrà pensar que ja es tracta d'això i que anem cap a millor. Permetin-me que en dubti. La LEC faculta pràctiques privatitzadores. Sense dir que els altres models existents siguin perfectes, ho serà aquest? Només una dada: hi haurà una nova casta formada pels directors de centre, amb unes capacitats plenipotenciàries. No cal ser deixeble de John Gray per imaginar que les eleccions a dit, el clientelisme i l'omnipresent cordó umbilical entre càrrec i partit polític hauran assolat dues de les facultats més positives del sistema educatiu actual: la presa conjunta de decisions i l'exercici de la crítica.
|
