D'ençà de la convocatòria de vaga feta pels sindicats de l'ensenyament contra, entenc jo, la sortida de les bases de la nova llei d'educació, i també crec per la manera com s'ha fet, s'han succeït una proliferació d'articles, reportatges, informes i notícies relatius al camp educatiu. La majoria esdevenen crítics amb l'actual situació i en part –gairebé tota la part– ho carreguen als professionals –poc preparats, amb poca dedicació, que pateixen desafecció a la professió, mala organització dels centres, moltes vacances, ben pagats (?)...–. Ja entenem que des de l'administració es vulgui aturar la vaga. És lògic i natural que sigui així, però tampoc no cal fer servir tanta munició col·lateral i aliada de la pròpia conselleria per desacreditar el legítim dret de protestar en forma d'aturada davant unes bases de llei de les quals discrepen els sindicats i també una bona part dels professionals.

La vaga serà seguida o no. La vaga no és cap situació agradable (es recorrerà als tòpics de sempre: vacances, horaris, privilegis funcionarials per intentar desprestigiar-la), però només la convocatòria (si finalment no es fa) ja serà un toc d'alerta a la conselleria i per extensió al govern que les coses es poden i s'han de fer millor i sobretot amb una mica més d'interès per cercar les necessàries complicitats dels que després hauran d'assumir i desenvolupar el text final que en surti amb la seva pràctica quotidiana i, per tant, fruint dels avantatges i patint-ne els inconvenients.

Del que diuen les bases –el conseller va predicant pel país, però en algun lloc l'acte es converteix en només un monòleg sense possibilitat de diàleg–, del que està escrit, se'n pot fer una interpretació diversa. Segurament en unes bases ja ha de ser així. Però hi ha una coincidència molt àmplia entre el sector que aquestes bases són una clara aproximació a la gestió privada d'un servei públic que, en el cas de l'educació, no s'ha d'atendre a les regles del mercat sinó a la seva funció social i transformadora, a la potenciació de la concertació en relació amb els centres públics, a la jerarquització i retrocés en el procés democràtic d'elecció dels equips directius, la generalització de l'externalització dels serveis que moltes escoles avui tenen i el traspàs de competències als ajuntaments, que, coneixent, per exemple, com s'ha treballat en el cas de les oficines municipals de matriculació, o amb el tema dels centres d'integració (nou invent, diuen que experimental, per desfer allò que mancat de recursos encara funciona prou bé com són les aules d'acollida), millor que no es faci.

Cal una nova llei. Segur. Però una llei que reculli els aspectes clau del Pacte Nacional per l'Educació: la creació d'un únic servei públic d'educació, la gratuïtat de l'educació obligatòria, la potenciació dels aspectes socioeducatius, el compromís del 6% del PIB en inversions educatives.... Tot això sembla que les bases ho obliden.

Cal una nova llei. Segur. Però feta amb el màxim diàleg amb els agents implicats en la comunitat educativa, sobretot perquè la majoria d'aquests agents van correspondre positivament al Pacte Nacional per l'Educació i ara no volen ni poden quedar al marge de la nova llei o trobar-s'ho tot fet. D'acord que el que hi ha són només unes bases, però difícilment es pot alçar res damunt d'unes bases poc sòlides, contestades i no acceptades per la representació legítima dels treballadors que volen implicar-se des del principi en la construcció d'aquesta nova llei que garanteixi un únic servei públic d'educació de qualitat, integrador, cohesionador i arrelat al territori i al seu entorn.

Llegia l'altre dia un article interessant sobre la interpretació de les bases de la nova llei escrit per un alt càrrec del Departament d'Educació i em va sobtar una frase: «Sorprèn que enmig del debat hi hagi qui vulgui forçar les coses i muntar una vaga per imposar determinats punts de vista.»

Déu n'hi do, el sarcasme que representa que un representant de la conselleria parli d'imposició. Hem de fer memòria?

Davant la necessitat de la llei, potser cal una mica més de temprança.