Entenc la preocupació de Balcells, pel que veig en l'article publicat a El Punt, per la possibilitat, en què jo no crec, d'una victòria del PP en les eleccions generals. Però siguem clars. En cap cas el PP traurà majoria absoluta, i no sembla probable que el partit de Duran i Pujol ajudi el PP –i no diguem el PNB o ERC–. Ja n'hi ha prou d'estalviar-se de pensar altres sortides que les actuals. Ja n'hi ha prou de renunciar a imaginar altres escenaris que els heretats. Els escenaris heretats ja han demostrat les seves limitacions. Ciutadans pel Canvi va néixer per ajudar el socialisme català a fer el sorpasso del nacionalisme català després de 20 anys d'hegemonia d'aquest. I ho vàrem aconseguir.

En les darreres eleccions catalanes, en canvi, el nacionalisme ha deixat enrere el socialisme català un altre cop, i només es manté el tripartit gràcies a la inèrcia adquirida i, diguem-ho tot, pel triomf de l'Estatut després de 25 anys, gràcies al tripartit. Però la situació actual no és precisament brillant. Jugar ara al conservadorisme seria funest.

Tothom sap, espero que els Ciutadans pel Canvi també, que l'Estatut es va aconseguir pagant un preu. Més ben dit, dos preus: 1, la fi anticipada de la legislatura, exigida per CiU a Zapatero per entrar en el bloc estatutari al parlament de Madrid; i 2, la retirada posterior del president de la Generalitat, que jo, encara que no d'entrada, finalment vaig acceptar, perquè l'objectiu s'ho mereixia. I mai me n'he penedit, contra el que alguns puguin pensar. Mai. Entre altres raons perquè l'esforç realitzat per part de tots nosaltres per posar en peu el primer tripartit, anar-lo perfeccionant, i per pactar l'Estatut aquí, salvar-lo en tot allò essencial a Madrid i dur-lo a referèndum per ser aprovat, va ser, deixin-m'ho dir, molt considerable, alguns dirien titànic.

Ara tenim al davant unes eleccions generals al parlament espanyol. Ja he dit altres cops el que crec que és més important. Els punts crucials són els referents als temes endarrerits d'inversions, àrea metropolitana, vegueries i diputacions, o la connexió amb la regió europea que podem formar amb les Illes, València i el sud de França, o les connexions interiors de Catalunya, i altres, probablement més interessants per una gran quantitat de ciutadanes i ciutadans, com la salut i l'educació (la portada d'ahir dissabte de l'edició de Barcelona d'El Punt és ben explícita)... No la falòrnia de si l'alta velocitat ha de passar per sota de la Sagrada Família o no!

Dit això, l'únic partit que es va pronunciar, per bé que sense gran entusiasme, per aquestes opcions, va ser Iniciativa. Però la seva actitud, o la del sindicat que hi està lligat, en el tema de la reforma educativa, per exemple, indica fins a quin punt aquest partit no ha entès que cal una decidida aposta per l'autoritat dels directors a les escoles i una aposta per l'escola local o comarcal, en la línia de millor tradició escolàstica catalana, la del pressupost de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona el 1907, la de Marta Mata, adaptada evidentment a les realitats del segle XXI. Com volen a can Ciutadans pel Canvi que es consolidi i segueixi avançant el canvi encetat el 99 i madurat en els anys següents? El canvi exigeix constància, però no submissió. El canvi exigeix imaginació. Ara estan en joc, escons amunt escons avall, un nombre limitat de diputats de més o de menys a Madrid, no la supervivència del socialisme i dels ideals que ens han mogut durant una colla d'anys. Hem de seguir canviant. Hem de seguir desperts, vius i arriscant. Altrament, el canvi s'haurà convertit en rutina.