En els anys en què l'spaghetti western transformava, a partir del pastiche, els herois del western en anti-herois, Sergio Leone va decidir proposar un gir espectacular al gènere convertint les categories morals i fent que a El bueno, el feo y el malo, tot acabés diluint-se, ja que l'avarícia esdevenia el motor que tot ho justificava, fins i tot l'exclusió de tota barrera moral. No deixa de ser curiós que aquesta mítica pel·lícula de Leone hagi decidit instal·lar-se amb força a l'interior de No es país para viejos dels germans Coen, i que ho faci a partir de l'adaptació fidel d'una freda i depurada novel·la negra de Cormac Mc Carthy. En el neo-western que proposen els Coen ens trobem que el bo assumeix la funció del narrador. És el sheriff Bell –Tommy Lee Jones–, un home que està a punt de jubilar-se i que sembla transportar darrera seu totes les decepcions d'un univers crepuscular que no para de trontollar. Ell reconeix que els nous temps són difícils, que la lluita per eradicar el mal no té sentit perquè aquest no és una cosa concreta sinó una cosa abstracta que s'ha instal·lat al cor d'una societat on no hi ha fronteres morals. Aquest mal que obliga al protagonista a realitzar un seguit de reflexions lacòniques no és altra que el personatge de Chigurh –Javier Bardem– un assassí callat, d'aspecte ridícul, del qual no sabem absolutament res. Al començament, el trobem a la carretera i al llarg de tota la pel·lícula no fem més que seguir-ne les passes, sense prendre la certesa de cap on ens conduiran. Chigurh mata perquè és el mal en estat pur, no hi ha cap justificació de cap de les seves accions i no hi ha pietat possible. Què és el que defineix la seva essència més enllà de la seva existència? Els Coen no ens donen respostes a aquesta qüestió fonamental que no para de gravitar al cor de la pel·lícula. Entre el bé i el mal s'instal·la el personatge del lleig, un pobre d'esperit anomenat Moss –Josh Brolin–, metafòricament parlant. En el film pren la forma d'un ésser mesquí que es troba en el lloc oportú en el moment més perillós. Podria ser el fals culpable dels films de Hitchcock, si no fos que al trobar-se davant de la temptació hi cau de ple. Moss és el personatge mesquí, que ha traït la seva pròpia moral, que intenta salvaguardar-se i al qual l'excés d'individualisme el porta a trair, fins i tot, les persones que més estima. El lleig actua com el reflex de la mediocritat perduda entre un bé en estat de jubilació i un mal que continua fent, impecablement, la seva feina.

No es país para viejos no és únicament la pel·lícula que ens anuncia el retorn dels germans Coen després d'haver estat perduts per territoris estranys, sinó, potser, la millor pel·lícula de tota la seva carrera. De cop i volta sembla com si alguna cosa dels vells Coen desaparegués i que trobessin el seu nou lloc. Sembla com si volguessin enterrar el gust per la parodia, pels subratllats, pel joc de referències propis de la dècada dels vuitanta en què varen formar el seu estil. Els nous Coen sorgeixen com uns cineastes més cerebrals, més secs, més el·líptics, poc amics de les explicacions que ens ofereixen una obra peculiar que sota l'aparença d'un thriller convencional no fa més que explorar la veritable moral d'un país, que com en els westerns de Sergio Leone, no pot ser un país per a vells perquè s'han perdut els punts de referència i amb ells s'ha enterrat una determinada moral.