Des de fa unes quantes legislatures, l'escola de primària ha estat gairebé invisible als ulls de la societat. Senzillament perquè una cosa es torna invisible no només quan no la veiem sinó també quan no la volem mirar. I això últim és el que ha passat amb l'EGB.

Fa massa temps que s'arreglen cosetes de tant en tant com qui neteja la casa sense fer racons, però mai s'ha tingut prou coratge per fer una anàlisi de fons, racional i científica, basada en una observació crítica de la realitat del sistema educatiu dins el context de la societat actual. I això implica renovació, sacsejar les consciències cap a una millora autèntica als qui estan realment preocupats per l'assumpte i pels qui ja en tenen prou en dir-hi la seva.

Suposo que si l'informe de PISA o el de la Fundació Jaume Bofill no s'haguessin fet públics, si aquestes enquestes s'haguessin posat als diaris en una columna dissimulada, enmig d'altres esdeveniments, potser, en el tema educatiu, aniríem seguint com sempre: rebent queixes, justificacions, reformes precipitades, i per tant superficials; és a dir, apedaçant aquest entreteixit educatiu inconsistent, propens a esquerdar-se davant la complexa societat que tenim i que augura un futur més complicat encara.

Hem de reconèixer que el nostre és un país que es mou a batzegades, segons el vent d'on vingui. Els mitjans de comunicació van marcant la pauta, inflant o desinflant notícies, amb més o menys parcialitat. Ara, els titulars han decidit parlar del «fracàs escolar» a casa nostra, una notícia que ens incomoda a tots però que almenys ha provocat el reconeixement públic del problema.

Tot aquest panorama actual d'opinions i consells sobre educació, esdevé còmic –per no dir dramàtic– als ulls dels mestres. Els mestres estan cansats, cansats d'aguantar tanta desídia i tanta ignorància sobre el tema. Encara hi deu haver qui pensa que educar és entretenir, jugar, encarrilar únicament capacitats innates, negar evidències davant dels pares per quedar bé, agombolar un bressol de ganduls i suplir aquelles competències que pertanyen a la família. Amb tot això, i més: quina força té un mestre davant aquells pares que no revisen sistemàticament l'agenda del seu fill, que no s'interessen a contrastar amb l'escola les queixes del seu nen, que no controlen les hores de televisió, que no revisen els deures, que no entenen que l'estudi forma part d'aquestes obligacions, que només volen «deures» perquè això els ajuda a tenir el fill ocupat, evitant aquells moments de contacte i diàleg pares-fills, tan necessaris i irrecuperables en un futur. ¿Quina força té davant de pares que gratifiquen els fills per fer el que, senzillament, com a fills tenen l'obligació de fer, pares que no els inculquen la cultura de l'esforç, que no prediquen amb l'exemple i que no son capaços d'acceptar crítiques negatives del seu «nen més maco del món» en nom de la seva formació?

S'aconseguirà, algun dia, el coratge de passar de les «falses aparences», de «principis intocables», de defenses d'«ideologies polítiques» –cúmul de prejudicis rovellats– que fan de murs de contenció a la realitat objectiva del problema? En la pràctica docent quotidiana, és el mestre, només ell, l'autèntic testimoni d'allò que passa realment a dintre l'aula. I, què hi troba? De tot: nens amb un nivell cultural correcte i hàbits assolits, nens il·lusionats per aprendre i amb capacitat d'aprenentatge, altres de desorganitzats, dispersos, agressius, ganduls, nens tocats per la vida, amb problemes personals que arrosseguen patiments i drames familiars... I cadascun d'ells «ha de ser» únic per al mestre. El mestre ha d'impartir els continguts, adaptar-los a l'alumne, detectar anomalies d'aprenentatge, posar-hi remei, corregir, avaluar, mantenir l'ordre i la disciplina sense oblidar mai la motivació. I a tot això, hi hem d'afegir l'aterrada sobtada dels alumnes immigrants de matrícula viva, és a dir, que arriben a mig curs i que, involuntàriament, distorsionen una dinàmica que comença a funcionar.

Davant de tot aquest desconcert, què ha de fer el mestre que no sigui esperar l'arribada d'intents més pràctics i equitatius? No calen tan sols mestres més preparats per engolir aquest munt de despropòsits. El que sí que cal és dignificar aquesta carrera a l'alçada que mereix, elevant «el monument social de l'educació», canviant radicalment les polítiques educatives, cal endreçar cada prioritat al seu lloc –encara que faci lleig–, cal acceptar que la multiculturalitat és un procés dificultós que toca moltes sensibilitats, cal que les 6.740 places convocades aquest any per a professor de primària es facin realitat, cal trobar un model definitiu per a les aules d'acollida, cal ser més comprensius i solidaris tots plegats, sense prioritzar els alumnes nouvinguts als de «casa nostra» només per complir les formes, això massa sovint sol generar actituds xenòfobes, calen pares més responsables, i, sobretot, cal que els nostres polítics tinguin l'honradesa d'incrementar les inversions amb l'honestedat de saber-les repartir d'una manera equitativa, justa i real.

Deixarem aquesta vegada, altra volta, les coses a mitges? Tornarà la rutina, i amb ella el desencant? Devastarem d'una vegada aquest mur on s'ha instal·lat una inèrcia frustrant, que convida a desistir? Que fàcil és parlar de l'escola des de l'abstracció, des de la teoria. Que fàcil és la paraula, i que mentidera alhora! Que fàcil és fer de mestre des de fora!