No hi ha aigua. I del cel no en cau. A Gelida ja fa dies que van començar un pla de xoc perquè el govern anterior va ser tan poc previsor que no va donar prioritat a les obres de connexió a la xarxa del Ter-Llobregat. I aquells municipis que estan connectats a la xarxa (gràcies als seus governs previsors) veuen que a les conques no plou i ara els seus alcaldes i regidors hauran de demanar als veïns que no reguin els jardins ni facin servir aigua per rentar el cotxe a casa seva, o per omplir les piscines que han deixat construir durant anys. En un moment en què s'han iniciat un munt d'activitats per recuperar la memòria històrica, sembla que ningú no es recordi de la pertinaz sequía i que tothom hagi oblidat aquells dies en què si no hi havia pou, no hi havia casa, o en què la gent recollia l'aigua de pluja mitjançant un sistema de pendents al terrat, l'emmagatzemava i la tractava per poder assegurar-se menys restriccions els mesos d'estiu. Aquest sistema obligava els farmacèutics dels pobles petits a fer controls de la qualitat de l'aigua i el propietari a tenir-ne cura en benefici de la seva pròpia salut. I, ara, ens parlen de la sequera com si fos un cas d'excepcionalitat, com si no n'hagués viscut mai, el país, de sequera. Jo vinc d'un lloc on em van ensenyar a tancar l'aixeta quan em rentava les dents, on l'aigua de rentar la verdura servia per regar les plantes i on l'aigua era preuada no pel preu sinó pel seu valor. Amb pocs anys, però, tot això ha quedat arraconat en l'oblit. Ara l'aigua, com tot en aquesta societat, té un preu, i per cara que sigui, qui la gasta la paga i s'ha acabat. I és ara que aquells que han posat impediments per recollir l'aigua de pluja a casa, que han permès i han donat prioritat a aquelles construccions que no tenien cap tipus de previsió en aquest sentit, aquells que han obligat tothom a connectar-se a la xarxa pública, al·legant motius de salubritat, ens volen fer sentir culpables perquè l'aigua s'acaba. Aquests que ens volen fer sentir malament cada vegada que obrim l'aixeta per rentar-nos les mans són els mateixos que haurien d'haver fet una bona gestió de l'aigua. Són els mateixos que haurien d'haver vigilat tota l'aigua que es perd pel camí, en les connexions a la xarxa pública. Són els mateixos que permeten que molts parcs i jardins públics s'alimentin amb aigua potable, i que permeten el malbaratament de l'aigua amb el mal funcionament de les fonts, tot i que coneixen de sobres quins són els mecanismes que han de seguir per regar amb aigua no potable i per evitar les pèrdues a la xarxa.

Aquests també són els mateixos que, cada mandat, editen tríptics ben vistosos per promoure una millor gestió dels residus. I, un cop més, llancen la pilota sobre el teulat del ciutadà. Mentre tots aquests tríptics omplen les ciutats de paper per reciclar, hi ha centenars de municipis on és impossible fer una bona recollida selectiva. I, de fet, millor per a ells, perquè al final el problema és que les plantes de tractament d'aquests residus no estan preparades per assumir tanta brutícia. Però ningú no es planteja la possibilitat de tractar el tema en origen. Però en origen de veritat. A veure qui és el valent que els diu als fabricants de iogurts, o de cremes, o de pasta de dents, que no facin servir envasos de plàstic i de cartró per embolicar un sol producte. Si no ho fessin el ciutadà s'estalviaria d'haver de llençar el 50% de l'envàs. Una vegada més, l'oblit ha fet miracles. Venim de la societat de l'aprofitament, el reciclatge i la reutilització dels envasos. Venim d'un passat no gaire llunyà en què parlar de la recollida de brossa orgànica hauria fet riure perquè aquesta brossa no existia. Se la menjava el bestiar, o es feia servir per fer adob per a les vinyes. Però tot això ha quedat en la història miserable dels anys de la pertinaz sequía, i ningú no ho vol recordar.

Som uns desmemoriats, i la desmemòria, com podem veure ara, pot arribar a assecar algunes aixetes, però de tant en tant també asseca més d'un cervell.