| |||||
 | |||||
| |||||
| |||||
 |
|
|
|||
|
divendres, 8 de febrer de 2008 > La Berlinale, satisfeta
Scorsese i els Stones garanteixen un inici de festival mediàtic i de qualitatAGÈNCIES. Berlín Els Rolling Stones van elevar la Berlinale al firmament del rock amb Shine a light, el documental de Martin Scorsese que va obrir ahir la 58a edició del festival i que tradueix en cinema la pura satisfaction de l'incombustible Mick Jagger. El cineasta nord-americà i la mítica banda van acaparar ahir tota l'atenció mediàtica, de manera que el director català Isidro Ortiz, que promocionava Eskalofrío abans de la seva presentació avui en una de les seccions paral·leles, va passar gairebé inadvertit.
Obrir la Berlinale sempre és un privilegi per al film triat i habitualment se n'espera una compensació. Ahir n'hi va haver dues: es va comprovar que mai no s'han filmat tan bé les arrugues més vives del rock i, a més, els Stones van desfilar en ple per la catifa vermella. «Els Stones eren el meu objecte del desig, van ser la música de la meva vida», va declarar Scorsese davant la premsa, en qualitat de comandant d'una banda a la qual la Berlinale va rebre amb la passió d'una massa de groupies. «És un honor per a nosaltres ser aquí. És la primera vegada que un documental musical obre un festival com aquest i n'estem molt agraïts», va dir Jagger, cavaller i carismàtic com en el film, però sense fer saltirons. Els Stones van desembarcar presumint de bones maneres i amb cares de bons nois. Conciliadors, fins i tot amb els que retreien que una pel·lícula no té la força d'un concert. «No és un concert, és un film», va resumir Jagger, mentre Keith Richards assegurava que el més grandiós de tot va ser no notar el desplegament de càmeres organitzat per l'equip de Scorsese. «Vam mirar de ser tan a prop com va ser possible d'un concert sense arribar a fer nosa», va emfatitzar Scorsese. Shine a light no és ni un concert filmat ni un documental típic, teixit amb les peces més emblemàtiques de la banda esquitxades per declaracions dels protagonistes. És un film amb un llenguatge propi, en el qual Scorsese sap donar un toc màgic a cada pla. La càmera recorre cada arruga, vena, artèria i fibra de Jagger, convertit en una categoria humana pròpia davant la qual un només es pot preguntar com pot sobreviure als concerts. Keith Richards, amb aspecte permanent d'acabar de caure del cocoter; Ronnie Wood, una imitació de l'anterior, i el monosil·làbic Charlie Watts, incapaç de filar una frase completa, són les seves comparses en un univers amb Jagger com a únic astre rei. Les imatges són d'un concert exclusiu al Beacon Theater de Nova York el 2006, amb Bill Clinton com a teloner en una gala contra el canvi climàtic. Un parell de tocs mestres de Scorsese retraten la ironia del conjunt. Amb la periodicitat justa per no avorrir ni trencar les peces, el director incorpora impagables escenes d'arxiu, amb Jagger o Richard jovenets i explicant a alguns guardians de la moral que no són anarquistes drogoaddictes. El director maresmenc Isidro Ortiz va parlar ahir sobre Eskalofrío, pel·lícula que avui es presenta en una de les seccions paral·leles del certamen. Es tracta d'un conte de terror al revés, segons va explicar el mateix director. La cinta narra la història de Santi, un jove amb al·lèrgia a la llum solar que abandona la ciutat i es trasllada a un «poble sumit en la foscor» envoltat d'un bosc en el qual «succeïxen coses estranyes». Eskalofrío està protagonitzada per Junio Valverde, en el paper protagonista, i pels televisius Blanca Suárez i Jimmy Barnatán. El realitzador de cintes com ara Faust 5.0 o Somne va destacar que la pel·lícula juga amb l'ambigüitat del concepte de monstre que sol aplicar-se als que són diferents, encara que hi hagi persones que ho són sota una aparença de normalitat. |
)
 | |||
|